En queda el rastre

Inmens! Sort n'hi ha de les ànimes tocades que obren els ulls i la ment de qui vol escoltar i aprendre.
Sempre m'han fascinat les històries de bruixes i aquest poema defineix bé aquest món. Un món només apta per qui en vol aprendre sense jutjar ni menysprear.
Gràcies per compartir un poema tan gran. Dius que és del 2012 i que queda molt llunyà, però no hi ha edat dels poemes per qui els llegeix...

On és la magia, dins la cova? Ves, que vinc! On és la bruixa, allà dins? Ves, que vinc! I tant que hi aniria i descobriria el que m'han d'ensenyar! La magia és aprendre, és mirar amb els ulls oberts. Les bruixes ajuden i, fins i tot, curen! Per tant, endavant, torxa encesa i, cap a dins! Una abraçada.

Aleix

...per entendre-ho! Hehehe. Estem al mateix 'club'!!!!

Petons de 8 de juny i força al cor i no al puny!!!!

Mena amb pinces de colors.

s'amaga al més fondo, allà on no hi ha focus pels passavolants. La màgia vol llum i música sens dubte, però deu poder perviure en la foscor, alimentada d'ella mateixa, esperant el moment de tornar.
Molt bell poema, que ja havia tingut el gust de llegir unes quantes vegades. M'agrada molt, i estic molt contenta que m'hagis visitat amb un amable comentari. Moltes gràcies.

a

Gràcies a Déu (?), s’ha generalitzat un sentiment de simpatia i comprensió devers les mal anomenades bruixes, per allò que comporta de pejoratiu. Aquestes persones, lluny de ser valorades pel seu aspecte físic, no tan feréstec com sempre s’ha dit, actualment se les veu com el que eren, persones que dissentien dels programes i procediments oficials. Certament, aportaven una visió nova i creativa a la societat, ja sigui cercant solucions i remeis més naturals i genuïns o gaudint d’un estil de vida lliure de lligams moralistes i repressius. Així i tot, sovint pecaven per excés de confiança en els seus remeis i trepitjaven massa sovint línies vermelles en contra del que aconsellava la prudència i el seny, lluny, paradoxalment, de la sagacitat i l’astúcia que se’ls suposava.

A propòsit de la figura de Francina Redorta, no conec cap treball o escrit específic. Només sé que a partir d’un recull de documents ubicats en un dels múltiples calaixos de l’arxiu de Poblet, efectuat per un xicot del qual no recordo el nom, es popularitzà la figura de la pobra vídua i, sobretot, la imatge que presenta la portada del procés judicial.
Per la nostra part, l’equip de redacció de la història de Menàrguens tenim totalment transcrit el susdit procés. Però, de moment, aquest document, esfereïdor i dramàtic fora mida, forma part de la documentació inèdita de l’obra històrica que gestionem.

Et felicito pel poema –no pas assaig de poema- i m’atreveixo a recomanar-te que l’aportis al Repte Poètic.

Raül