En Patufet a l'armari

En Patufet un dia que tenia fred s'amagà a l'armari gegant d'herència de l'àvia i de la vesàvia i...i...i..., coneixedor que estava ple ple ple de flassades acollidores i força flonges. Entre elles que s'hi enquibí, s'hi escalfà i endormiscà.

Aquell dia els pares van estar treballant fins tard al camp i quan en venien van sentir una xafogor gens climàtica de ganes d'un clímax que els arrossegà de pet al llit matrimonial, gros, amb el capçal de forja, que havia pertangut a l'àvia i a la vesàvia i...i...i...

El nen d'anys set, en Patufet, aguantà la respiració mentre els seus progenitors esbufegaven i gemegaven de valent. Si sortia el podien renyar, per remenar espais sense permís. Calia estar quiet i ja ho faria més tard. Com que no veia què feien es va pensar que estaven netejant la cambra a fons, allò tan laboriós d'esterrejar amb l'escombra de bruc i després agenollar-se a passar el drap a tot drap i vinga i vinga per tal que lluïssin les rajoles de terrissa dels temps de l'antigor.

L'endemà la mare li va dir que endrecés la seva habitació. En Patufet ho va fer amb diligència. Des de la cuina, els pares el sentien emetre sons lascius.Esverats, corregueren a veure què passava i en trobar-lo fent la feina, li varen preguntar perquè l'acompanyava d'aquella manera. El nen que respongué:

-Ui, és veritat, cal que us poseu dins l'armari com jo ahir!