En blanc

Feia dues hores que estava assegut davant d’aquell paper en blanc. Era un paper virtual, doncs ja no s’estilava l’escriptura amb ploma, però era un paper, al cap i a la fi. L’ordinador feia molt soroll, i era molt vell. Algun problema amb el ventilador intern feia que l’aparell semblés un avió a reacció, a punt de sortir volant. Però ell no el sentia. Només pensava en paraules, reflexionava com encadenar-les, i no trobava per quina començar.

Aquelles dues hores se li van fer curtes. De fet, el que havia de dir era ben poca cosa. Tenia la taula plena de restes de menjar: patates de bossa, cacauets salats, un parell de mandarines, bastonets, avellanes passades... S’havia begut quatre cerveses, així que ja no tenia el cap massa clar. Ara havia obert una ampolla de vi dolent, l’única beguda alcohòlica que li quedava a casa. Hi havia dos cendrers plens de puntes de cigarret, i algunes havien caigut a la taula. L’habitació feia pudor, però no va tenir ganes d’aixecar-se de la cadira per obrir la petita finestra que donava al carreró del darrera.

Se sentia patètic, sol, avorrit i cansat. No es podia creure que la seva vida hagués d’acabar així. No havia fet els seixanta encara, però ja en feia vint que tenia els cabells ben blancs. S’havia engreixat a base de menjar a restaurants dolents, i a deshores. Els whiskys de baixa qualitat que es prenia als prostíbuls de carretera tampoc l’havien ajudat a mantenir la línia. Tenia el colesterol molt alt i les artèries mig obstruïdes, però això no ho sabia ni ell mateix. Mai anava al metge, perquè sabia perfectament que li prohibiria tot allò que li feia de salvavides. Darrerament, quan havia pogut arreplegar diners extres de la venda d’algun article de procedència dubtosa, s’havia permès el luxe de comprar cocaïna per presumir davant d’alguna meuca. Indubtablement, havia tocat fons.

La seva ex-dona es faria un tip de riure quan li arribés la notícia. Aquella bandarra no va ser capaç de perdonar-li aquell parell d’infidelitats, com si haguessin suposat alguna cosa important, per ell! Sisplau, si eren unes porques que el van provocar, amb aquelles faldilles tan curtes i aquells pits tan grossos...

No havien tingut fills, afortunadament. Amb una mare histèrica i un pare perdedor, no haurien tingut massa sort en la vida, va pensar. Potser ara ja estarien pensant en tancar-lo en una residència. Els joves d’avui no tenen cor, i segur que l’haurien arruïnat per poder-se treure una carrera que només els hauria servit per acabar de cambrers o de caixeres de supermercat. La vida era una bona porqueria.

Havia arribat el moment. Miraculosament, les paraules van començar a brollar, ràpidament, del seu cap boirós. No va patir massa en escriure de forma ordenada el que volia dir. Només volia que s’entengués que deia adéu, i que ell solet decidia acabar amb tot allò. Fora. Adéu. I merda pel que quedi.

Va escriure durant cinc minuts febrilment, sense parar. Va descarregar la seva ràbia contra el món, maleint a tots els que s’havien creuat en el seu camí, començant pel seu pare, un home autoritari i cruel, i seguint per la seva ex, a la qual desitjava el pitjor de tots els mals. Al seu millor amic, l’únic que tenia, li deia que era un malparit amb sort, perquè li deixava tot el que tenia. Ben poca cosa, per cert: un cotxe vell i atrotinat i un ordinador que només servia per escriure notes de suïcidi.

No va poder acabar d’escriure una pàgina sencera. De cop es va marejar, va començar a suar, i el cap li va caure endavant, a plom, damunt del teclat. Un infart fatal i fulminant. No li va caler saltar daltabaix, que era la seva intenció. Havia trobat el lloc ideal, damunt d’un pont que passava sobre la via del tren. Però va morir allí mateix, redactant la seva nota, content de pensar que podria explicar els seus motius i que podria engegar tothom a pastar fang abans d’esberlar-se el cap als peus del TGV.

Uns dies més tard van trobar el seu cadàver. Ningú no l’havia trobat a faltar, però la mala olor que sortia de casa va posar als veïns en alerta. Quan el forense va ordenar que retiressin el seu cadàver, un dels ajudants va retirar de damunt del teclat, amb molt de compte, la mà dreta d’aquell pobre infeliç. Era una mà grossa i pesada que va caure, en el moment de morir, sobre la tecla de ‘suprimir’. A la pantalla, només es veia un full en blanc...