Elvailet enamorat de les bruixes

EL VAILET ENAMORAT DE LES BRUIXES



Poc abans de la posta tranquil·la i dolça, entre la terra i el cel s’alçaven els cims del Comanegra, el pic de les Bruixes i Sant Marc. A mesura que el sol s’amagava i l’ambient s’anava enfosquint, la calitja, cada cop més espessa, s’anava apoderant de les praderies. La vaca alçà el morro per olorar la nit que s’apropava. Amb mandra girà els ulls grossos i humits cap al vailet, que avorrit seia amb el cap caigut sobre el bastó. La vaca mugí i el vailet obrí els ulls i s’estremí: l’oreig de la tarda va donar pas a un vent fred que anava acompanyat del ressó de les cavalleries que pujaven pel camí vell que travessant el pla d’Anquera anava a parar al pic de les Bruixes.
Amb un salt el vailet es va amagar darrere les romagueres .Tenia curiositat per saber qui viatjava en aquella mala hora. A bon pas dos cavallers precedien quatre mules carregades amb dones cobertes per caputxes d’estamenya negra. En interrompre en el prat les vaques van girar el cap envers la comitiva, sense moure gens el cos. Per una simultaneïtat animal les dones van mirar les vaques cosa que va deixar el seu rostre obert a la mirada del vailet, el qual va reconèixer els ulls alegres de la pèl-roja criada del Cosdelatorra, els llavis granats i molsuts de la jove de can Olinagiberta, el nas petit i arremangat de la petita del Noguer, i el serrell negre carbó de la mitjana de can Puigcoté. El vailet, de rostre estret i nas llarg, deduí que els dos cavallers, coberts amb barret d’ala ampla i ploma, anaven a donar-se el benefici carnal amb elles. La comitiva es perdé de la vista del vailet després del revolt de l’alzina surera.
Només la luxúria adolescent podia aconseguir que el vailet, sec, baix i de natural covard i mesquí, s’aventurés en una nit que seria tenebrosa . La seva imaginació reproduïa imatges de sexe, de les quals el fet ser-ne sabedor podia donar una gran recompensa carnal. Per això a grans gambades es va endinsar en una boja persecució; s’amagava rere els arbres, les roques i els matolls perquè no se n’adonessin. Els crits d’una babeca el van avisar que la nit ja era mestressa, llavors va pensar en el pic de les Bruixes. Una fredor li va recórrer el cos: el seguici anava pel puig de Sant Marc cap al pic de les Bruixes a trobar-se amb el diable. Pensà que allí farien la reunió en què el dimoni en forma de boc posseix les noies. Tot tenia una explicació coherent per al vailet que estava segur del fet que els dos cavallers eren diables; probablement en Pere Botero i en Birrombau. Quina imatge tant bestial, però si era descobert quina fi tant terrible: se l’emportarien cap a l’infern on seria cremat i martiritzat eternament. La sort estava llençada, ja no podia tirar-se enrera havia de seguir. El sol fet de veure despullada la jove de can Olinagiberta valia prou la pena per jugar-se l’infern.
En arribar al pla de la Vaca va veure com una filera de llums venia de la part del Serrat de la Closa. Serien més bruixes que anaven a lliurar-se al diable. “Tanmateix perquè no viatjaven sobre una escombra?” –rumià el vailet. Va seguir els llums que per sorpresa seva van agafar el camí de la font de la Mà de l’Om. Els roures i els pins, il·luminats per les, torxes, semblaven en si mateixos diables gegantins que estenien els braços.
La filera de llums va entrar a l’era de Maians, on els gossos cridaven de valent. El vailet va entrar gairebé enganxat a la cua d’una mula. Cavallers i noies van descavalcar dels animals, mentre que la gent de Maians els donava mostres d’alegria.
“Potser l’aquelarre seria dins la casa? Quin era el motiu d’un moviment tant gran d’elements femenins joves?” –pensava el vailet, mentre s’amagava rere un paller. Quan les cavalleries i la gent van estar a resguard. El vailet va veure que hi havia llum en una finestrella. D’un salt va quedar sota, va aixecar el cap. Dins l’habitació el domer de Sadernes deia el rosari, dones i homes agenollats murmuraven les lletanies. La claror del llum d’oli donava de dret al rostre blanc de la jove de can Olinagiberta que mostrava un somrís pietós. Enmig de totes les noies la Maria de Maians portava el rostre cobert per una mantellina. El vailet va pensar que tot era molt estrany per això va restar a l’espera d’esdeveniments. Quan el rosari es va acabar, cadascú se’n va anar i el llum es va apagar. Es va fer el silenci. El vailet va adonar-se que s’havia equivocat: aquella nit no veuria res de res. La situació en què s’havia ficat li va entrar com una llosa: no podia tornar a la cabana i estava molt cansat. Va fer un forat en un paller i allí dins, resava demanava perdó a Déu fins que va passar la nit. Quan el gall va fer el primer cant d’un salt va sortir del paller i va córrer cap al seu prat.
En arribar va veure les vaques ajagudes sobre les prades que no eren més que un vast jardí florit de margarides. El sol, viu i calent, feia cantar les aloses i semblava atreure-les endintre el cel, de tant com s’alçaven dretament i volaven altes. Es va ajaure sobre la gespa i va romandre així una bona estona. Va sentir els picarols dels guarniments de les cavalleries: eren el cavallers i les noies que tornaven, però aquest cop eren cinc les noies. Es va posar al costat del camí per saludar.
-Bon camí –va cridar.
-Gràcies pastor –li van contestar els cavallers.
-On aneu?
-Anem a portar la Maria al convent de les Clarises, on començarà a fer de novícia –li va contestar un cavaller ros que tenia els ulls verds. Des d’aquell dia, el vailet quan veia noies que viatjar sobre mules es feia el senyal de la Creu.