Els teus ulls de mort

Només conéixer-te em vaig encabotar en un repte: encendre llum als teus ulls apagats. I és que la Natura t'havia atorgat tots els dons possibles; una figura benplantada i una tonalitat de pell que sincretitzava la història amb el millor de cada cultura: una base canella servada per alguna arrel aràbiga perduda, un refinament grec esguitat d'algun tombant de l'antigor i una pau ensumada d'algun temple tibetà.
Els llavis posseïen el motle d'alguna escultura egrègia i els braços eren un hostatge que convidaven a perdre's a la mol·lície. Nogensmenys, els teus ulls...
Els teus ulls són com una obra inacabada enmig d'un conjunt perfecte, és l'element disharmònic enmig d'una perfecta simetria, són com una sempiterna frustracio.
Quan et vaig conéixer vaig descobrir una mirada llangorosa i sense llustre, per això jo em vaig entestar a envernissar-los per dotar-los amb una guspira de vida, encara que només fos una espurneta d'alegria. Però no vaig reixir-hi...
Ans al contrari, em vaig sumir en una batalla amarada de sang en la qual els meus ulls sorgien injectats de derrota per haver estat incapaç de corregir aqueixa "insignificant" imperfecció tot i que em vaig abrandar en cos i ànima a la causa.
He de reconéixer-ho. Me n'he d'anar sense poder escampar-te les tenebres als ulls, abandonats a l'atzar de la nit perpètua, a l'eclipsi etern. I m'he obligat a fer les maletes en el moment que m'he observat a l'espill sobre el qual he descobert atuït la presència d'una calitja en la meua mirada inexistent adés. Els meus ulls ja encetaven un procés agònic que els hagués conduït al mateix sepulcre a on jauen els teus. I no puc consentir tal suïcidi.
Així doncs, t'abandone mentre resseguisc el camí que mena cap a platges assoleiades a on em lliuraré cap a causes possibles.