Els objectes

No m’agradava haver perdut aquelles tisores de sempre, les que ella va comprar i han durat i segueixen durant. Les vaig buscar per tot arreu i gairebé les vaig donar per perdudes. La sensació d’irreparabilitat de l’acte de l’oblit li era acompanyat un sentiment de decepció íntima i de traïció, inconscient, a la persona que les va adquirir.

Allò simbòlic, encara que no conscient, em resultava més real que la pròpia realitat.
Però vet aquí que dies més tard remenant plantes pel terrat, recolzades en l’àmpit d’una finestra, les hi vaig trobar.

Un sentiment d’alegria reconfortant em va venir i em vaig reconciliar amb mi mateix, perquè la persona que era i la que creia ser coincidien, com a mínim en aquest punt. El punt de la lleialtat amb qui se’n va anar.

Aquest sentiment em va alliberar de cert pesar; d’una pesantor interior unida a dol. I em va donar permís (me’l vaig donar) per mirar cap endavant. En cert sentit em va descarregar de culpa perquè em vaig creure i acceptar a mi mateix en el dol.