Els malsons de l'Enric

L’Enric començava a estar realment preocupat. Els seus malsons eren cada cop més freqüents, terribles i tremendament reals i, darrerament, molt repetitius. Somniava que era un zombi, un mort vivent, un d’aquests horribles i fastigosos éssers d’aquelles pel·lícules de terror que tant li agradaven. Això era, sense dubte, culpa de la sèrie de televisió The Walking Dead que veia, des de feia mesos, sense haver-se perdut ni un sol capítol. Però el pitjor de tot era que les sensacions que experimentava en somnis s’estaven traslladant a la seva vida diària.
Des que tenia aquests malsons, les seves apetències i gustos havien sofert un canvi notable: li venia de gust menjar carn crua, quan fins feia ben poc només li agradava ben feta, i les olors que abans li resultaven nauseabundes ara li atreien com si de perfum d’alta cosmètica es tractessin. La seva veu es tornà estranya, com si les cordes vocals emetessin un so d’ultratomba.
En aquestes circumstàncies, decidí sotmetre’s a una revisió mèdica i qui millor que en Genaro, el seu bon amic i endocrinòleg, per fer-li-la, ja que no gosava confessar aquestes anomalies a un desconegut, qui podria titllar-lo, en el millor dels cassos, de llunàtic.
Un cop a la sala d’espera de la consulta d’en Genaro, mentre fingia llegir una revista, hagué de reprimir uns brutals desitjos de llançar-se sobre una dona grassa que no deixava d’observar-lo d’esquitllada. Intuiria les seves inclinacions antinaturals? Però l’Enric es contingué finalment i es comportà amb la major naturalitat possible.
No sabria dir en quin moment va perdre el coneixement. Només recorda que algú colpejava la porta del despatx del seu amic i vàries persones, a l’altra banda, cridaven: doctor, doctor, es troba bé? Va tot bé per aquí dins?
Quan l’Enric marxà de la consulta, havia deixat al seu darrere una llarga reguera de sang i un grapat de cossos mutilats.
Aquella nit fou la primera, des de feia setmanes, que l’Enric no tingué cap malson.