Els havia de trobar

Els vaig veure. Segurament els buscava. La bicicleta no em permetia badar massa, però endebades: els vaig veure. El velocípede va tremolar i trontollar, jo vaig resistir. No vam prendre mal. Sabia que no la jubilaria, encara, per més que tingués les marxes encarcarades, la cistella rovellada, els parafangs absents i els radis minvant. M'havia demanat poder exercir l'ofici de músic, per això aquella melodia de xerricadissa que feia girar la gent i malmirar o sorprendre's i preguntar, algú, no li poses oli, no l'engreixes? La meva resposta els deixava força parats. Què vols, una dona un pèl -i dos i tres- estrafolària i i prima però forta i la bicicleta que n'esdevenia com una meravellosa i atrotinada extensió.

Allà eren, ran de vorera, malmesos. La pinça, de color blau jove, no menjat encara pel sol. I el caragol, de mida mitjana. Tots dos morien, insalvables. Vaig agafar-los amb una mà invisible per dur-los a un món innocu, dins meu, per sempre. Després m'hostiava pensant que els havia d'haver recollit tangiblement, haver-los colgat junts en un espai preciós.

Vaig tornar per corregir l'error...ja no hi eren.

Perquè s'havien traslladat al meu interior. Els sentia. Vaig plorar d'alegria.

El gafet em pessigava sense fer-me mal, ja. M'estenia emocions del cor, ben subjectes. El caragol usava l'espiral de la seva closca, reparada, per tal que la seguís sense...pensar. M'estava ajudant a meditar.

Vaig deixar reposar la bicicleta, lligada contra una acàcia per tal que no s'acalorés i que no se li posés el sol al cap, ella que era llunada com jo.

De cap manera vaig anar cap a casa, apressada per un ordre perdut. El caos s'havia apoderat gegantinament de mi. Ho entenia com una necessitat, un procrastinar que s'estirava. Tenia la llar que se'm feia ampla, netejava el mínim, feia el just. Per què m'havia de preocupar el que pocs anys enrere m'hauria fet patir un atac d'ansietat?

Flaire de lavanda -venia del balcó d'on s'havia precipitat la pinça, el vent manava- i dins meu pinça i caragol i flaire de lavanda. Els va abellir de fer-me viure i reviure uns fets -per quina raó?- d'un qui eren i un quan, pocs indicis més. Només imatges i energia presa que pressionava com pus, que calia transformar.

D'aquesta manera se'm van presentar dues històries:

I.De què em contà el caragol.

Hi va haver un temps d'escrits entre un 'ell' i un 'jo'. Ell, analític, es pensava que havia de llegir-me entre línies, anar més enllà. 'Segonlecturejar', en deia. Treballava en una fàbrica de productes químics que rostia els relleus dels núvols de debò -no els de les seves xemeneies colossals- i les plantes foranes de les jardineres municipals, que prou feina tenien en habituar-se al nou clima. 'Fàbriques a l'aire!', exclamava, sabent-li greu, però no podia pes deixar la feina, feble de caràcter per a cap risc. Pretenia, infantilment, perfumar l'atmosfera inflant globus amb aroma de roses madures ben badades i que quan rebentessin -havent-los llençat dards fent l'indi niauthiathl- les partícules intoxicaires fossin de més ben acceptar i portar pels organismes, els oficials i els naturals. Il·lús, m'escrivia contant-m'ho. Jo responia. Parlàvem de tant que tot es mesclava. Ell, per por a perdre algun element essencial, segonlecturejava. Fins que un dia va baixar la 'carmellera', així ho va dir, a una Carme que el rondava. I tu, un braguetàs. De casa rebona, de proximitat i de més edat que ell. Una certesa va enganyar-lo: seria vidu aviat. Em va pregar d'aguantar i continuar amb la correspondència. Jo el vaig 'nitroglossejar' i 'nitrogolejar', bombardeig efectiu de mots equivalents a un 't'odio', 'oblida'm', 'vés-te'n a...', ofesa i rebutjaire. Arran de l'experiència una closca va anar prenent forma, dura i protectora, marcant els meus límits. Fins que vaig morir i l'espiral em va fer resseguir-la, lliscant entre bava. El meu nou cos seria ben tou i confiat, mercès a l'embolcall calcari. L'element líquid m'excitava les cèl·lules, sempre. Una dona robusta, amb bata quadriculada i ulleres, esperava pacient les pluges. Sortia a agafar caragols d'aigua, menys abundosos que els d'aire. Passejava per on més n'apareixien , triant. A les vores dels camins, centenars, però pocs aprofitables, tristament triturats pels vehicles conduïts sense rectitud. El deliri dels mol·luscs de travessar no perdonava. Va prendre'm, la dona, i cap a la bossa. Cloc, cloc, xoc de closques. Una moto l'avisà que s'arraconés, assessinaire. La dona tormà al seu pis. La bossa, massa curulla, tenia un forat...vaig caure a terra, només jo. Al meu costat...aquell ser, la pinça. Vam conversar llargament. Fins que allò anomenat 'fi imminent' ens sobrevingué...


II.De què em contà el gafet.

Hi va haver un temps de comunicació entre un 'ella' i un'jo'. Ella venia llibres d'ocasió i jo era ocasionalment a la seva ciutat de províncies, una visita professional tal volta. La seva coneixença, l'esclat afinitud intuïda i passió van anar del bracet. Vam intercanviar adreces -i desig a florassa de pell- que hauria d'esperar. Encara espera, hahaha. Quina rialla d'amargat! Vaig poder planejar un futur distès, em vaig sacrificar casant-me amb el fetus-papaiu de la 'carmallera', lletja-lletja. Havia d'enviudar d'ella, jo, no pas a l'inrevés. Els meus millors anys retinguts. Quan l'esforç de no voler fer un esforç supera l'esforç...em definia. Era més fàcil programar un segon tram d'amor i luxe. Li hauria comprat la llibreria, hauríem viatjat a Llibrelàndia amb totes les pàgines pagades impreses amb caràcters daurats. De sobte, però, el traspàs, una malaltia silenciosa efectiva em va agredir, no em va agradar, res res res a fer. Em segà i jo encegat amb la lluita per no perdre el que realment volia. Tot va distorsionar-se...sóc una pinça. Una altra pinça amb qui penjava cap per avall -sang al cap-, per entretenir-me, em va explicar d'ella,escolta:

*Gafet que contà a un altre fets del seu pretèrit.

Dins un terrat mig cobert, jo havia estat subjectat a una corda aspra. A vegades sostenia pitets brodats mal rentats o calces grosses amb la goma donada. A tocar de l'estenedor, les gàbies. Fortor i fer el fort. Els conills tenien poc espai. No sabia si parlaven i sí que sentien i hi sentien. De tant en tant, una anciana i una dona passada de jove en treien. Una aguantava l'animal de manera que no es pogués moure. L'altra li clavava en un punt precís del clatell quelcom llarg i punxegut, ben endins. Un finar gairebé instantani. I així, una dotzena mensualment. Pells fora. Un grapat, a vendre els conills despullats pel poble propi i els dels costat, la nena. No plorava, avesada al fet tràgic al que no contribuïa en la fase cruel, matar. Per disculpar l'àvia i la mare comparava el sistema al de gent coneguda que estampava els conills contra una paret, a cops perdien la vida. A vegades, inconscients encara, els obrien. La nena mirava de concentrar-se en els calerons que havia d'obtenir. Tenia ganes de demanar un plat ben ple de nata ben blanca pel seu aniversari, aquella golafreria de rics. Cobejada nata, la de l'aparador de la confiteria. Res de pa amb oli i sucre. Quan va obtenir-la, l'engolí massa afamada i aquell núvol cúmul deliciós li provocà un senyor mal de ventre de dies en què el 'mai més' no calia ni dir-lo ni ser-li dit. La van enviar a casa d'una tia, a la plana. Criava gallines en llibertat, que quan més tros tenien més en volien. N'hi havia de sobra. Les alimentava amb blat de moro. Quan la nena va marxar ho va fer amb un cistell ple de magnífics ous. Truites rosses, boníssimes. Massa, va afartar-se'n, es trobà fatal, li sortí mitjà cresta al cim del crani, coincidint amb la notícia que la parenta, havent avaluat el cost elevat de la gramínia de la dieta de l'aviram, havia optat per degollar totes les aus sense contemplacions. Les plomes d'aquelles gallines s'havien envolat soles, havien format una cadena i li havien escanyat la masia. Ningú s'ho empassà. La van tancar per boja. Almenys el sanatori tenia tarongers, en un dels jardins. Hi cercava les estimulants fruites que, espantadisses, eren força amagades. Els demanava perdó: cada peça, li feia l'efecte, era una gallina transmutada. Vestida de groc cridaner, gairebé fluorescent, com a bona boja, va comprendre-les i va compondre musiqueta amb llavors seques que arreplegava d'un altre jardí, afegint-hi versos al moment, lleugers com plomes fins assolir el plomissol del perdó, suau, que es relacionava amb l'olor de les taronges ocultes. Va ser la seva catarsi. Va ser burra en comentar-la: li van augmentar l'estada, un cas perdut.


-Petaré!- vaig advertir- Prou contarella!


La peça de metall corbada s'ofengué perquè el caragol no havia tingut pas aquell problema. Es va neguitejar, m'ho va encomanar. De cop, em vaig trobar recorreguent un carrer de barri antic a mig matí amb el cel manipulat per nuvolam muntanyós. Va passar-me pel davant, sense immutar-se, un gavinot infant, amb el plomatge que encara no era blanc. Avançava com si anés per feina, tot i tenir un garbuix mental, desorientat. Si provava de volar, no s'ensortia. La inquietud era palesa: el on tinc la mare, el com faig anar les ales, el on sóc i la fal·làcia de 'tinc un rumb fix'. Vaig haver de llençar-li trossos de pa del dia anterior que portava en un cistell tronat que perdia llesques per una obertura, com badat al món. L'au no tenia fam. Cap bocí tampoc la tocà. Segurament va fer un gir en notar-se seguida. I si l'atropellava un vehicle per no estar pel veritable perill, l'espai de trànsit? Li va agafar per virar i virar. I jo, culpabilitzant-me.

-Aquest ocell

Acabat l'aclariment, l'home va fer adéu amb la mà, com si em conegués. Va aturar-se davant una persiana, va fer per apujar-la...endebades. Suà, molt, l'home esquifit i descolorit, la clau en quedà amarada...tal volta estovaria la ferralla rovellada i la faria funcionar? El gavinot va córrer cap a ell, ajupit, li va saltar al cap. Hi va defecar. Baixà, va sentir una crida...va aletejar i...per fi, va volar, fora neguits, fins a una zona de teulades enfonsades i xemeneies torçades. L'home plorava:

-No podré entrar a portar-los les fulles de col i poma. Les meves tortugues de terra!

Li vaig posar una llesca sobre la merda, coronant-li el cap, per decorar i alhora per empentar amunt i fora l'emoció.

-Les haig de dur al veterinari. Caguen cucs grans com cucs grans. Tenen els budells malalts.

L'home patia la solitud i, no ho sabia, la solitària.

-Analítiques i clíniques, mai!- va esclatar- Només a veure què diu...

El camionàs que hauria -estava previst, però havia fet tard- d'haver liquidat la cria de gavinot va fer-se càrrec d'ell. I jo, on era? Les tortugues, angoixades, feien cops de closca a l'altra banda de la persiana mentre els núvols es dispersaven i jo...i jo? En un instant tornava a ser damunt la bicicleta que cantava imitant guixos gratant pissarres (no li ho diria, seria frustrant) i llavors...els vaig veure, cargol i pinça.