Els comensals i l'estel del matí

Un relat de: Xavier Valeri Coromí

La matança del porc és un dels símbols de la manera antiga de viure, en els pobles i en les cases de aïllades. La convivència amb un animal que solia viure aliè al seu destí en una de les corts properes a la casa. Els porcs que en els pobles fins i tot sortien als carrers del poble per caminar cap a l’escorxador, eren vistos per la gent com un magatzem vivent de pernils, lloms i botifarres.
La festa de la matança servia per ajuntar gent en la feina i en la taula. Per això era una de les activitats més estimades dels nostres avantpassats. La primera feina era capturar l’animal que sortia de la cort nerviós i disconforme amb un destí fins al moment insospitat. Sort que acabava amb la puntada letal del matador un dels personatges més valorats i imprescindibles de la tragèdia. La mocadera, la responsable dels embotits, la recollia presta amb un cubell. Ja dessagnat i mort l’animal era socarrimat amb foc d’argelagues. Amb la carn calenta pel foc, l’obrien en canal. La mocadera, ajudada per altres dones, en treia la moca; és a dir les entranyes calentes. Les dones se les emportaven per netejar-les. Per la seva part, els homes desfeien l’animal en parts; pernils, espatlles, espinades, lloms. La feina continuava amb l’elaboració de la carn de perol i de les botifarres. Tanmateix acabada la feina tenien lloc uns àpats d’una gran quantitat de calories i una gran vivacitat. Aquells àpats eren el millor per celebrar l’entrada de queviures al rebost i mitigar l’acte de llei de vida que era la mort d’un animal, que s’havia vist créixer.


Els comensals i l’estel del matí

Les veïnes d’Argelaguer en parlaven quan feien bugada a la vora del Fluvià; sota el marc del cel blau de març, on es retallava el Canigó a la llunyania i a l’ombra dels pollancres. També en parlaven a la Plaça davant de la botiga de queviures . Els homes ho comentaven camí dels camps, recolzats en els oratoris que deixaven anar l’olor de les flors dedicades a Sant Cristòfor. Mentre embolicaven cigars als marges, sota les figueres i al costat dels lliris grocs del camí també en parlaven. Al cafè de la carretera, els homes, en aquells moments en què els sentits encara no estan implicats del tot en la partida, en parlaven. Eren signes evidents d’una inquietud per alguna causa de la qual era difícil parlar-ne d’una manera oberta.

Fou en la matança del porc a can Todi del Coll, quan en Joan Bernades , en féu un comentari. Els pagesos convidaven en Joan a Totes les matances per la seva habilitat explicant històries i fer riure amb elles. Es deia que aquell home baix de faccions simples i cabell ondulat negre com el carbó havia provocat la mort per fart de riure a dos comensals, en dos àpats diferents d’aquells d’ escudella i carn d’olla. carn de perol, sang, botifarra de botifarra de perol, botifarra d’ou, amanida amb bitxos confitats, pa, vi, licors, anís, cafè i copes i gotes .... D’en Bernades cal dir que havia creat diverses històries que foren escampades pel coneixement general i aconseguiren la duració en el temps.

Una d’elles és la de l’home que sortint de casa va veure una volada de becades. Torna cap dins, sortí amb l’escopeta. Apuntà i féu un sol dispar. En baixaren sis. Per desgràcia una d’elles caigué a la bassa. En Bernades anà a buscar les botes, entra dins la bassa i agafa la becada. Sentí que l’aigua li entrava per dins les botes i es queixà d’aquesta desgràcia. Tanmateix en sortir de l’aigua nota un pessigolleig a les cames. Es tragué les botes, on hi havia cinc quilos de peix. Què més vols ? preguntava al final en Bernades amb els braços oberts als comensals que es partien de riure.

Aquell dia no havia inventat cap història. Per això féu referència a l’estel del matí que cada dia es passejava al costat del Sol que aixecava el cap per la banda de Roses. Un estel esplendorós que es movia enmig de l’imposant combinació de taronges i daurats que inundaven els camps de la Garrotxa. Un estel lluent i vermellós que perdurava fins que el cel es tornava de blau intens de les pintures romàniques, del blau dels dies de tramuntana; un cel immaculat... Llavors negat pel blau l’estel desapareixia. On anava l’estel preguntà en Bernades als comensals, els quals rigueren per sota el nas.

Els presents a l’àpat de l’estel, la mocadera, el matador, els embotidors, el mossos, les criades, el pastor, els convidats i els amos del mas reien per sota el nas perquè havien entès l’al·legoria. Tenien ben sabut que l’estel era una metàfora a les passejades a trenc d’alba de la Mercè. La bella i desitjada, Mercè, lluïa una cabellera d’estopa que provocava el desig i la curiositat dels homes. Ells admiraven els seus ulls d’un verd clar com l’aigua del Fluvià els dies de primavera, el seu rostre pigat i el seu cos proporcionat.

Fou en el decurs del sopar del vespre, quan en Barnades ja havia acabat l’actuació, el botifarram petit estava penjat al rebost, la salera estava plena de vianda peus, cua, tossa, espinada i la feina del dia feta. Llavors, els comensals foren servits d’un bon arròs acompanyat d’amanida d’escarola i en començaren a parlar. Amb el segon plat a base de conill i llonganisseta del dia decidiren descobrir el significat de les passejades matineres de la Mercè. Per això l’endemà l’amo del mas contractà els serveis d’en Tomàs, un noi orfe de pare i mare que vivia amb la seva tia. En Tomàs tenia poca cosa per viure i recollia els diners que li donaven per qualsevol feina i les acceptava totes. L’amo del mas Todi del Coll li encarregà de vigilar les passejades de la Mercè.
En Tomàs, que era un noi prim de braços llargs, rostre estret, nas llarg, ulls enfonsats, cabells de color de pèl rata; acceptà amb ulls febrosos aquell encàrrec.

La Mercè com cada dia caminava decidida entre la nit i el dia, sense sospitar que els ulls de fura d’en Tomàs la seguien des de les cantonades, des dels marges, des dels arbres... Quan la Mercè entrà dins la cabana d’un hort de la vora del riu, en Tomàs sentí com el seu cort se li convertia en una turbina que bategava amb desesperació. La noia obrí la porta i entrà. En Tomàs s’acostà a la porta, que estava tancada. Buscà algun forat per mirar però tot estava tapat. En no poder fer més posà l’orella per escoltar i sentí uns parrups suaus dolços... Sentí el moviment de la roba de la Mercè en ficar-se de genolls. Sentí que allí dins hi havia més d’un sol ens. Escoltà fins que la Mercè sortí espolsant-se el vestit d’uns petits pèls negres. En Tomàs comprengué que la Mercè tenia un amant, amb el qual es trobava a la cabana a trenc d’alba.

Els comensals de la matança foren informats dels moviments de l’estel del matí. Tots decidiren acompanyar en Tomàs en el seu seguiment. Així quan la Mercè, com cada dia, entrà a la cabana, els voltants estaven plens de gent: havia corregut la veu i ningú es volia perdre la possibilitat de veure la Mercè nua.

Al cap d’una estona el mosso trenca la cadena i obrí la cabana. L’amo del mas i la mocadera portaven llums de carbur per beure més bé els amants i sobretot el pèl de la figa de la Mercè. Tanmateix, el que veieren fou la Mercè arrupida al costat de la gossa Xinta, que estava voltada de cadells. La noia havia volgut salvar la cadellada d’una mort segura a les aigües del Fluvià, ja que el seu amo en Nespres un altre cop ja havia tirat al riu una cadellada entera.

L’home no podia mantenir tant de gos es justificava mentre llençava els cadells al riu, davant dels ulls negats de llàgrimes de la petita Mercè, la qual va prometre que davant d’ella un crim com aquell no es repetiria.

La Mercè es girà sorpresa en veure tants de veïns interessats pels cadells i entendrida, amb llàgrimes als ulls per la seva humanitat lliurà un cadell a cadascun. Tots es comprometeren a tenir-ne cura i pujar-los bé. Ella amb un gran somrís els prometé que vigilaria si els alimentaven bé, si en tenien bona cura i si els assistien en la malaltia. La Mercè caminava darrere els comensals amb les galtes vermelles de felicitat; vermelles com l’estel del matí. Els comensals acaronaven el pel dels cadells que era del color del gos quan fuig.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1122 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.