Els Àngels

ELS ÀNGELS



El Massís de les Gavarres s'estén d'Oest a Est, des del Gironès fins al Baix Empordà conformant l'extrem més oriental de la serralada litoral. La muntanya dels Àngels, que amb els seus 485 metres és la més alta de tota la carena després de la del Puig d'Arques constitueix una talaia privilegiada des de la que es pot contemplar la part més nord-oriental del territori català. Des de dalt res no destorba la visió serena de les suaus ondulacions baix-empordaneses amb els seus poblets perduts en mig de tot un estol de camps i boscos. Per un empordanès com jo, és una percepció totalment diferent de la plana, acostumat a una visió més propera i familiar. Aquí la vall queda lluny i s'ofereix als meus ulls en una perspectiva més extensa de manera que em resulta molt més difícil identificar els indrets tan volguts per a mi.
La carretera que mena fins aquí serpenteja en mig del bosc i gairebé fins al final no s'albira una mica d'horitzó, per tant, quan un arriba fins a dalt al santuari, punt de trobada d'una mena de pelegrinatge per a molts gironins, la vista s'allibera de sobte de l'estretor de la tretzena de quilòmetres de corbes en mig dels arbres i no es pot reprimir una expressió d'alleujament i d'admiració. Al fons es poden veure les Illes Medes i més al nord ,després de la suau però profunda corba del Golf de Roses, el Cap Norfeu, imponent, tallat de sobte en un vertiginós penya-segat que es precipita amb violència sobre un mar profund, misteriós, cementiri de dissortats vaixells que en una malaurada nit d'hivern varen perdre bous i esquelles en aquesta costa abrupta.
Seguint la carena hom pot veure tota l'Albera, identificant Sant Salvador de Verdera més per l'alçada que per la visió de les ruïnes, i després el Puigneulós i el Canigó, com un gegant petrificat, avui enfarinat a dalt de tot lluint una corona de núvols detinguts en el seu avanç per l'alçada de la muntanya. Fa un dia bastant clar. La tramuntana ha netejat l'atmosfera però ha acumulat nebulositat al Pirineu que, com una mantellina, s'estén per la carena. Cap a l'oest, doncs, encara puc recórrer amb la vista més país: Rocacorba, una altra dels mites de pedra dels gironins i unes llargues cingleres allà al fons, que suposo Les Guilleries, als peus de les quals imagino els pantans de Sau i Susqueda i els ombrívols boscos totalment propicis a les traïdores malifetes protagonitzades pel celebèrrim Joan de Serrallonga.
Aquí però, el dia mig assolellat és aprofitat per molta gent per arribar fins a dalt del mont. A peu, en bicicleta o en cotxe els urbanites s'injecten la seva dosi setmanal de natura i tornen altre cop a la ciutat satisfets i assadollats mentre la muntanya queda una altra vegada sola, silenciosa, el bosc ombrívol sota un sostre d'estels, esperant un altre cap de setmana que la torni a revifar.