EL ZENIT

EL ZENIT

El dit del vell va lliscar pel cisell, no va poder evitar pessigar-lo entre l'eina i el marbre empès per la inèrcia de la maceta. Es va afanyar a eixugar la sang del rostre fred i petri d’aquell sedent femení, però després d'agafar un drap es va adonar que la sang ja no hi era, només va trobar el que semblava una llàgrima lliscant pòmul avall. Va mirar per la finestra del seu apartat taller il·luminat pels canelobres, percebent el crepuscle de la nit en el cel i el propi en les articulacions entumides. La noia era quasi acabada. Notava com la seva pròpia vida s'escapava a cada batzacada de maceta, en cada cop que donava a un plec del rostre o de la roba de la noia. Cercava donar vida a aquell marbre, regalant la seva si calia, dotar de cert moviment aquella roca vetada. Qui prevalia, l'obra o l'artista? Qui era immortal? Ja quasi era llesta, gairebé semblava viva. Només necessitava un parell de cops més, un petit esforç dels seus muscles, rígids i freds.
El sol va entrar per les finestres del taller. L'escultura era davant seu. Va acariciar la galta humida i es va llepar del dit aquell líquid salabrós. Va acariciar les seves mans. Aquell vell, armat amb una maceta i un cisell semblava molt cansat. La noia es va aixecar i va besar la galta del seu creador que l’esguardava atrapat en el seu cos de marbre. Va bufar les espelmes notant l'olor de la cera en apagar-les. Va tornar a mirar l'escultura del vell i va sortir a fora, gaudint de cada nova olor, de cada nou color. Notant la gespa molla sota els peus i la calidesa del sol al semblant. Qui prevalia? Qui era més viu, l'artista o l'obra?

(Torno a penjar el relat, l’he esborrat per error, disculpeu)