EL VELL GUINARD

Era un dimecres qualsevol de maig, quan la llum blavosa del capvespre es filtrava pels finestrons l’habitació on la família Guinard havia pres el cafè de cada tarda durant quaranta anys.

El lloc conservava encara l’olor de moble antic i a pols suspesa, com si el temps s’hagués aturat allí el mateix dia que el vell Guinard exhala el seu últim alè. Exactament cinc anys enrere.

De sobte, sense soroll ni cap anunci, aparegué. No pas com un espectre translúcid, sinó com una presència tangible, corpòria, vestit amb la mateixa jaqueta de tweet esllanguida que duia el dia del seu enterrament.

El vell Guinard flotava a mig aire, lleugerament inclinat, com si el terra s’hagués esvaït sota els seus peus. Els seus ulls, opacs i sense mirar, semblaven fixar-se en un punt més enllà de les parets.

La família no cridà. No fugí. Acceptà el fet amb una resignació que només l’absurd quotidià pot forjar. La vídua Guinard, després d’una pausa, allargà la tassa cap a ell: “Vols més sucre Ricard?”.

La tassa quedà suspesa en l’aire, inútil, mentre el difunt continuava la seva deriva lenta cap al racó on abans hi havia la seva butaca (ara ocupat per un ficus moribund).

Al cap d’una hora, la figura començà a esvair-se, com si el record que la sostenia s’anés oblidant a si mateix.

Quan el rellotge de paret tocà les vuit, el vell Guinard ja no era allà. La família s’intercanvià mirades i, en silenci, tornà a les seves tasques. Mai no en parlaren.

L’endemà, però, el ficus del racó havia reverdit.




2025