El tren dels vagons-suma

Un relat de: Mena Guiga
A cada vagó la memòria s'hi aturava. Cada vagó esdevenia mirall perfecte del que havia estat, del que encara era.
Hi havia el vagó de l'indi amb la destral abans de defensar el territori, abans que tota la tribu morís en mans d'aquells que volen posseir terres que ni estimen.
Hi havia el vagó de la bugadera. Mans estovades, roba blanca, aigua de rierol avall avall trontollant com el mateix comboi.
Hi havia el vagó del rellotger suís ple d'aparells tictaquejaires acompassants i aquells cu-cuut cu-cuut d'ocells alpins amb flaire d'edelweiss i color de xocolata.
Hi havia el vagó d'un artista: un vagó-cova de nòmada, amb un foc per adorar i parets amb escenes de cacera cromades amb greix barrejat amb minerals triturats. Ara esculpia la primera Venus, veneració a la fertilitat femenina. No tindria rostre.

No tindria rostre. No tindria rostre. Ni extremitats.

En acabada la sessió d'hipnosi regressiva, la Cristina plorava. Havia viatjat per vagons (només alguns) que duia tan endins, que coneixia i desconeixia.
Quan va ser a casa seva tocava les vuit, la màquina puntual a la paret d'estucat rosa al costat del llit amb la roba tan neta. Va sortir al terrat i va fixar-se en la xemeneia com fumejava un missatge de pau que s'esvaïa. Va mirar cap el cel volent travessar-lo i, en no poder, va entrar a la casa: ara sabia quina cara dibuixaria al quadre que estava pintant.

Comentaris

  • vagons...[Ofensiu]
    Atlantis | 11-08-2013

    Admiro la teva capacitat d’escriure i inventar i de tocar tots els temes. Tota la primera part d’aquest relat m’ha captivat, cada vagó una escena..., potser un tros d’una vida o de la història.... No sé si em calia que expliquessis que va ser en una hipnosis regressiva, potser si estigués enllaçat amb la part final ..”.tocaven les vuit i la màquina puntual a la paret...”així fins el final m’hagués agradat més. Tot hi així he gaudit molt llegint-lo.

    Ah, del per que, del meu poema sanar-me, segurament és una errata, però no seria per a què?

    i m’hi quedat quieta amb els ull closos
    per que reposin les pupil•les


    Minúcies ens ho explicaria o potser ja ho ha explicat i em segueixo equivocant.
    Gràcies pel teu pas i no dubtis a dir-me el que et sembla què està malament del que escric.

    Abraçada

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434574 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com