El tren dels somnis

En jan era un entusiasta dels trens, de ben petit l’àvia ja el duia, quasi a diari, a l’estació de Llinars del Vallès, d’on era natural. Quan s’apropava un tren, feia crits d’alegria tot dient: “un altre, un altre!” i tothom se’l mirava somrient.
Passats els anys, no perdia l’afició i quan els pares li varen dir que un cosí de Barcelona, que tenia una pastisseria, li donava feina els caps de setmana i hauria d’agafar el tren per anar-hi, no cabia a la pell d’alegria. En Jan, però, tenia un gran defecte, tot era pujar al tren que s’adormia. Les seves becaines eren conegudes per tot el personal. En arribar a Barcelona el revisor cridava:
-Final de parada, Barcelona!
Si no ho sentia, ja el despertava un cop de pal de fregar del personal de neteja. De tornada la cosa empitjorava. En Jan pujava tot content al tren amb l’obsequi que li feia l’oncle cada setmana: un pastis o un tortell, i el col•locava bé a l’estant de dalt del seient. Admirava l’entorn disposat a gaudir del paisatge, però amb el sotragueig suau i repetitiu del tren, no podia evitar adormir-se com un tronc. El problema era que ara ningú l’avisava quan arribava a destí. Si per alguna raó tenia la sort d’escoltar “Llinars”, de la corredissa que feia per baixar a temps el pastis o bé es quedava al tren o arribava fet una truita. El més freqüent era que baixés unes estacions més tard i aleshores havia d’esperar el proper tren en direcció contraria; arribava a casa a tres quarts de quinze i rebia una bona esbroncada. El pitjor era quan el despertava el silenci, senyal que havia arribat a Maçanet de la Selva, final de trajecte. No li quedava més remei que telefonar al pare perquè l’anés a recollir. Ja havia begut oli, aquell dia segur que no dinava ningú.
Encara ara que ja és un home fet i no s’adorm al tren, més que res perquè és el maquinista, el recorden per les seves capcinades i oblits; diuen que a objectes perduts, encara hi ha un munt de paraigües, jaquetes i altres estris que solia oblidar.