EL TRAU

Vaja accident el del teu fill, que se li va encastar les ulleres a l'ull, és un cas prou fotut.
Té molta sensibilitat aquest relat, doncs amb les teues paraules descrius la situació que és molt bona i molt encertada. Al final li ho van curar.... pense que sí...
La meua enhorabona, Montserrat.
Una abraçada.
Perla de vellut

Els teus relats sempre em transmeten una gran humanitat. Destaques aquells petits detalls de la vida quotidiana que la fan molt més propera. Una delícia d'escrit! Una abraçada, Montserrat.

Aleix

Hola Montse. M'ha passat com a Nil: al llegir-te el relat no he pogut evitar recordar ma mare, pobreta, amb el disgust que va agafar quan, jugant una vegada, de petita, se'm trencaren les ulleres, que sempre he portat, encara que després vaig tenir l'opció de les llentilles. És veritat que deguem tenir un angelet protector, però fins i tot quan som grans. Jo em vaig obrir la cella fa uns anys, per una tonteria, no paga la pena ni contar-ho. El cas és que, com que mai no m'havia passat, amb tres puntets de res i ni rastre ara mateix de la ferida, quina por al mirar-me a l'espill, quan em vaig veure la cara plena de sang a vessar, no m'ho podia creure. M'ha agradat molt com ho has contat, amb l'exageració de la nena i, després, la conversa amb la metgessa que és, des del meu punt de vista, la part més sorprenentment còmica, en el teu estil tan teu, del relat. Normal que t'espantara ni que fos un poquet: he sentit dir que cosir ferides s'assembla molt a cosir la roba. Ara que… espere que no ho llegesca un metge, açò que et dic, perquè crec que em posaria 'a caldo'. Si entra un metge, que em dispense, que la ignorància és molt atrevida, diuen.

Moltes gràcies pels teus comentaris tan amables.

Aquest relat teu m'ha fet recordar la meva infantesa. Jo també tinc la cella cosida, a més a més de la llengua i dos dits de la mà esquerra i algun esvoranc al cap. Bona peça estava fet jo de petit.... amb la cella, la mare, pobra, pensà que havia perdut un ull de tanta sang que rajava. Quan ho penso, en el que he fet patir, em ve un calfred al cos. Jo estic convençut que quan som petits tenim un angelet de Déu que vetlla per nosaltres. Amb això que et dic, crec que estàs d'acord amb mi. Una abraçada, Nil. Per cert, no ha sortit encara el meu poema, PLENILUNI, publicat, que ho fa això? Serà que mentre que era a la llista d'espera pendent de supervisar, he anat modificant-lo una i mil vegades i això ha produït un curtcircuit? Algú m'ho pot aclarir?