El temps retrobat

Una persona rica és aquella que té molt temps per perdre. Un té una idea més o menys clara de les activitats que pot realitzar en la curta estada en aquest món que anomenem vida, però el que realment constitueix un luxe és tenir una estona en la que res ens neguitegi, sense tasques que ens apressin o pensaments que ens obsessionin. Quan trobem un d'aquests racons de l'existència captem de sobte l'essència de la vida i ens deixem arrossegar per un riu intern en el que cap gota s'encavalca sobre l'altra. L'acceptació pura i simple de la transitorietat, el reconeixement immediat de la relativitat de les coses ens reconcilia amb el món. En aquests instants, captem la realitat amb els sentits ben desperts, ens adonem de la fortuna immensa, del regal preciós que significa la vida i gaudim d'un estat de beatitud notable, bressolats amb suavitat en una mena de meditació transcendental. La ment s'aquieta i es podria dir que, en una il·luminació sobtada, ens adonem de la presència dels altres, ens alliberem de l'ego i la percepció de les sensacions s'afina.

Aquests escassos moments no tenen per que presentar-se en circumstàncies que podríem considerar favorables a la seva aparició. Per entrar en aquest estat de consciència no és més adequat un viatge tranquil per un paratge encisador que una anada i vinguda al supermercat de la cantonada. Només cal aparcar les preocupacions i fixar-nos en les persones, però no és necessari que intentem buscar res en elles ni deduir detalls de les seves actituds o de les seves conductes. Només se les ha d'observar. El món , la vida passa al nostre voltant i només s'ha de presenciar com un espectacle que et distreu de les teves cabòries. També podem centrar la nostra atenció en les coses. Mirar-les, olorar-les, tocar-les, deixar que el pensament flueixi lliurament, sense condicions prèvies, sense prejudicis, deixant-nos portar per la imaginació si això és el que ens ve de gust en aquell moment.

No hi ha fórmules màgiques, ni guies, ni llibres d'autoajuda que ens assessorin sobre la manera d'aconseguir aquest estat especial de percepció. Només cal projectar les nostres pors, els nostres desitjos, les nostres dèries cap a l'exterior. Com deia la frase amb la que començava Expedient X: "La veritat és allà, a fora" Fora de nosaltres, transcendint el jo, és a on trobem la serenor, l'aquietament de les turbulències que ens sacsegen. Deixant de pensar en nosaltres mateixos, copsant la realitat que ens envolta ens adonem del vertader valor de les coses. Veient els que estan pitjor que nosaltres aprenem a donar importància al que tenim, observant la conducta de la gent ens adonem que, en el fons, no som tan diferents. Com a conseqüència, els nostres problemes empetiteixen en sentir-los compartits. Deixar doncs, per un moment, de ser el centre d'atenció de nosaltres mateixos ens atorga saviesa i ens proporciona serenitat..