El senyor Tommaso i jo. Segona part

Una gran pobresa converteix els homes en vils, astuts, lladres, insidiosos, apàtrides, mentiders, falsos testimonis; i les riqueses en insolents, superbs, ignorants, traïdors, gent sense amor, que presumeixen d'allò que no saben.
Tommaso Campanella La Ciutat del Sol .

No teníem moneda més que per al comerç amb els veïns; no hi havia pobres ni rics. Estranyament el senyor Tommaso va demostrar una gran penetració en les seves descripcions; en parlar dels rics semblava que parlés dels astròlegs i capitostos com el toixó de tan mal record. Sense moneda hi havia una lluita sorda per acaparar honors, prestigi, poder, per ascendir en l’escala social. En parlar dels pobres semblava que parlés de mi.

Vaig pensar en la Mònica, que ja no estava per poesies ni per sèquies ni canals. Ja era caporal d’arquers. Semblava que el curs dels honors començava bé. Algun dia venia a veure’m i molts dies semblava que no em recordés. Potser s’estava convertint en una persona sense amor, potser acabaria presumint d’allò que no sabia, potser es faria astròloga...

El que és segur és que jo cada vegada em feia més vil i astut, i m’hagués tornat insidiós si hagués sabut què volia dir això. Però apàtrida, sí. Cap astròleg em va dir que aquest fos el meu destí i jo sabia que ho era, els astròlegs no sabien res.

Em feia patir la Mònica, però ja havia de començar a pensar en dir-li adéu. Ella era caporal i tenia al seu càrrec tres fanecades de bona terra de regadiu; jo era soldat ras i mosso d’una granja de gallines. Era lògic que no en volgués saber res de mi. Però algun dia venia i tornàvem a l’atletisme i a les sèquies, un altre dia em deia que era un inútil i un pobre d’esperit, un home vil i astut sense res més al cap que alimentar gallines. Em deia que algun dia em tornaria un home insidiós, quan sabés què vol dir aquesta paraula. Però mai em va dir que seria un apàtrida.

Ens estimàvem, ja es veu. Sempre em vaig preguntar el motiu, però donada la meva escassa penetració intel•lectual no vaig arribar mai a cap conclusió. Ja en tenia prou amb que fos la Mònica.

L'Amor (un dels capitostos superiors) s'encarrega de la reproducció, unint els mascles i les femelles perquè engendrin una bona raça, i es riuen de nosaltres, que ens preocupem de la raça dels gossos i dels cavalls, i ens oblidem de la nostra.
I així, estant ben rentats, es consagren al coit cada tres nits, i s'acoblen les femelles corpulentes i boniques només amb corpulents i dotats d'energia, i les gruixudes amb els prims, i les primes amb els gruixuts, per mitigar els excessos.
T.C.o.c.

La reproducció era una cosa molt seriosa a la Ciutat del Sol. Els oficials astròlegs i les matrones es comportaven com a pastors de persones i elegien molt bé els sementals abans de tirar-los a les noies que només volien tenir l’honor de portar un nou habitant a la Ciutat del Sol i arribar elles a la gloriosa categoria de matrones. Almenys, així s’explicava; veient els ullets que posaven les femelles de cria als sementals corpulents i dotats d’energia, no semblava que pensessin gaire en l’honor i la glòria.

En el meu ofici de criador de gallines jo també ho feia així. Seleccionava els galls més eixerits i els tirava a les gallines desitjoses d’honor, de glòria i, si pot ser d’un bon mascle, encara millor. Inevitablement hi havia mascles desastrosos que s’havien de descartar perquè ningú volia pollets d’un tal pare.

Vaig ser com un d’aquests últims. Els astròlegs em van dir que ja podia passar la mà per la paret, perquè era l’únic que tocaria. Si volia, sempre podria reclamar una dona estèril o prenyada. Com que només de pensar en el toixó ja se m’arrugava, no vaig tenir altre remei que practicar el consol artesanal, totalment fet a mà.

Pensava en com li aniria a la Mònica, que ja havia arribat a l’edat de ser una aspirant a matrona. Esperava que li anés millor que a mi.

Si alguna d'aquestes dones no conceben amb un, les posen amb altres; si després alguna resulta estèril, pot esdevenir comú, però, en el Consell de la generació i a la taula i al temple, no tindrà l'honor de les matrones, i això ho fan perquè aquesta no procuri ser estèril per donar-se a la luxúria.
T.C. o.c.

Doncs sí; a la Mònica ja li havien tirat el corresponent semental. Semblava molt contenta i no és estrany, l’honor i la glòria són coses que estiren molt, els sementals ben eixerits i trempats també, però no tant. Ja no em volia veure. Només en una ocasió em va explicar com n’era de feliç i quina il•lusió li feia ser una matrona. En tot allò jo no pintava res, em sembla que m’ho va explicar per a què quedés clar que la seva vida ja era una altra.

Només era qüestió de temps que la Mónica quedés prenyada. No va ser amb el primer semental i en va tenir un altre. El primer, òbviament, era un dropo i un manta. N’hi havia molts de millors que ho arreglarien fàcilment i, tot s’ha de dir, amb un cert entusiasme. Tampoc va quedar prenyada amb el segon ni amb el tercer. Ja no feia tan bona cara.

Va venir a veure’m i em va dir que el dropo i el manta era jo, que era un inútil, un apàtrida i un insidiós, que n’estava farta de les meves gallines i dels meus ous. També va dir que havia vingut a veure’m per dir-me que no em volia veure.
Qualsevol hagués pogut pensar que la Mónica era una histèrica i una llunàtica i jo el seu ruc dels cops. Sospitava que no volia reconèixer el que estava passant. En aquells moments l’havia d’estimar més que mai i ja veuríem on anava a parar tot plegat. No em sabien greu els seus insults; jo era així. La Mònica no m’insultava, plorava; plorava per ella mateixa i plorava per coses que mai hagués pensat que la podien fer plorar.

Jo no pensava més que en la Mónica; acceptava els seus improperis, que eren molt justos. La meva vida no anava més enllà de les gallines. Les coses que em passaven no tenien cap sentit si no les podia explicar a la Mònica. “Ahir va ploure”, no volia dir res si no veia a la Mònica i li deia que ahir havia plogut.
Vaig agafar el costum de robar (agafar en préstec) el cavall del veí i anar a veure les fanecades de regadiu que tenia encarregades. Em passava hores mirant aquelles files tan ben ordenades d’hortalisses, aquells solcs tan rectes, aquells camps tan humanitzats, aquella manera tan agrària de sentir l’ànima de la Mònica.

Fins i tot el Senyor Tommaso es va quedar sense saber què dir (aquella fura no callava mai). El senyor Tommaso mut, La Mònica posant ordre al petit món agrari de la ciutat i jo robant (agafant en préstec) els cavalls del veí. Però no ens vam dir res, ni ens vam veure.

Encara no l’havien declarat estèril, els astròlegs mèdics li volien tirar un parell de sementals més abans de fer-ho. Però no calia ser astròleg per endevinar el que li esperava. Si no es convertia en matrona mai passaria de caporal, mai passaria de les tres fanecades, no entraria al consell de generació, sempre ocuparia un lloc secundari a la taula, al temple, a les processons, al teatre, a l’estadi, sempre seria menys que qualsevol altre. La seva activitat més destacada seria la d’entretenir a qualsevol brètol que li vingués amb els pebrots escalfats.

Així anaven les coses quan el senyor Tommaso em va dir que se’n tornava al seu país. M’ho vaig pensar poc, li vaig fer avinent el meu desig d’acompanyar-lo. No se’n va estranyar gens i amb la seva discreció habitual ho va dir a tothom (ja havia recuperat el do de la paraula).

Vam fixar el dia de la partida i ens van deixar una barca petita per arribar a algun port principal.

I ningú pot morir si tot el poble en comú no el mata, ja que no tenen botxí, sinó que tots el lapiden o el cremen, (...) i tracten que ell mateix accepti la sentència, i discuteixen amb ell fins que aquest , convençut, reconegui que la mereix;
T.C. o.c.

El senyor Tommaso em va dir que el toixó i la seva cavalleria m’estaven buscant. Em volien enxampar per acusar-me de lladre, apàtrida i insidiós. Calia anar ràpid, cap dels dos menyspreava el perill que suposava l’odi d’aquell toixó enfurismat.
Si m’enxampaven em lapidarien i em farien confessar els meus pecats, probablement en ordre invers.

El dia de la partida va venir la Mònica. Em va abraçar plorant. No vam dir res, ni una sola paraula però en aquella abraçada silenciosa hi va haver un diàleg que hagués pogut ser semblant a aquest:

Vine amb mi, Mònica. Deixem tot això. Fugim com més lluny millor.
Ves-te’n, Severí. Sempre has sigut un desertor. Jo no entenc la vida sense la ciutat. Déu i els astres m’han donat un destí i la meva voluntat no importa.

A la seva cara plorosa hi vaig veure totes les clavegueres de la Ciutat del Sol.


Ja se sentia el soroll dels cavalls. El senyor Tommaso em va donar pressa. Vam pujar a la barca, vam retirar les palanques, vam aviar la gúmena i tal dia farà un any.
Em vaig instal•lar al país del senyor Tommaso. Em vaig guanyar la vida com ajudant de ferrer. Vaig treballar molt més de quatre hores diàries. Els dies de festa caçava toixons i en feia gorres amb la seva pell. Em vaig casar i vam tenir dues filles. Mai vaig oblidar la Mònica. Mai vaig tornar a agafar una llança. Em vaig sentir molt satisfet de no haver de suportar mai més a cap astròleg.