El senyor Gual (o les lleis de la Carme)

Al senyor Gual tot li era igual. Si li dien Guual, tot li era iguual. I si Guuual, tot li era iguuual. Per això mateix treia intensitat i immensitat a tot el que fos intens-immens i a la inversa. Amania la mania de ser-li tot, al senyor Gual, igual, iguual, iguuual.

-Més tantíssim tontíssim no es pot ser!- veus jutjaires opinaven, en comptes de dedicar-se a netejar bàters o vidres entelats o de no fer errors a les factures, que ja se sap com és cert gens incert tipus de gent.

Un dia, el senyor Gual conegué, una tal Carme d'entre la extensa -i què- quantitat de Carmes en estoc coetani. Feia cara de porrada de portada de fanzine (opinaria el cert gens incert tipus de personal criticaire), de desgraciada agraciada, però, pels trets del rostre marcat amb acnè que li dibuixava constel·lacions artístiques. Aquella Carme es quedà com petrificada, no!, petrifiCarme, i recordà un amigueta d'escola anomenada Petra ficada sempre en embolics...però va ser uns instants, perquè els ulls del senyor Gual, del to pell de préssec, la miraven, el senyor Gual a qui, per ser-li igual iguual iguuual, hagué de fer via veloç a ensortir-se'n de la importància de l'esguard càrmic, d'aquell esguard, no: és gual!

-Les besades basades en el buit no condueixen enlloc- li etzibà, com una autoproteccioneta.

Ella rigué. Precisament una de les seves lleis anava d'allò.

-Saps quines són les lleis de la Carme, les meves?

-M'és Gual igual- es defensà, sense trobar a cap calaix mental tisores pertinents per escapçar un brot...d'enamorament?

-Una va de com n'és, de necessari, de no esdevenir mediocre.

-O...passota. És lleu, Carme?

-És llei. Per tal, Gual, que la llei es fongui, ha de sortir, ha d'eixir, així que cal rentar-la amb llei-eixiu.

-Oh, m'és Gual, igual!

-Aquest rebuig naïf no et duu enlloc- rigué novament la dona, la dona de totes les seves vides.

La rendició es va fer pas amb quelcom, segons com, molt senzill: la concentració meditativa, inevitablement magnètica i improvisada, d'ambós per retrobar els seus veritables noms, els que els farien abraçar-se in eternum. La fortor de llei-eixiu marejava, però valia la pena. No era igual ni desigual res. Anaven directes al gra: dimensió de les seves existències. Unes pampallugues purpúries i daurades i d'altres de turquesa i magenta els van encerclar sent l'obertura a l'encetar un gaudi de companyia mútua, creativa i creadora. Se sentien lleugers, es bevien dels llavis somrients. La Carme i el senyor Gual s'havien transformat.

-TransformART -ella puntualitzà. I si era una llei, aquella era perdurable.

Els noms autèntics empenyien des del cor:

-Sóc la Basaroca.

-Sóc en Gasarapa.

Riallades espurnejant de felicitat.

-El tàndem perfecte.



I qui no ho entengui...que es canviï canviïï canviïïï el nom.