El segon diluvi

Mentre el poble feia la migdiada, vençut pel cansament d'un matí d'ardu treball i hipnotitzat per una calitxa sommolent, un individu desconegut saltava d'un Renault gris perla davant la Creu de Sant Ramon; ni el més mínim indici de vida. Després de setmanes d'una de les sequeres més importants que els sempre savis, i sobretot experimentats, padrins recordaven, l'aire estava tan sumament sec que absorbia fins l'últim glop d'aquell qui gosés beure amb un got. Es tenia la sensació que l'atmosfera es podia tallar amb una navalla, era com una esponja que s'escolava entre les làmines de polivinil de les persianes, penetrava pels batents de les finestres i eixugava la roba estesa fins i tot abans que estigués xopa. Per efecte d'aquesta evaporació brutal, les vestimentes dels toranesos quedaven resseques i aspres; i és que la calç es cristal·litzava a les butxaques, doblegava les corbates i foradava els mitjons, convertint-los en una malla d'allò més inútil. Si algú, fent gala del seu atreviment i ostentant una dosi preocupant d'inconsciència, hagués ingerit - enlloc de respirar- la massa aeròbia que l'embolcallava i que el delimitava com a entitat corporal, hauria pogut acabar amb el ventre obert, completament sedat i estirat en una camilla per deshidratació estomacal i sequedat intestinal.

El nostre home, divagant en el viciós mar de l'encantament, acabà de creuar la Plaça de la Creu i, en enfilar-se fins a la Plaça del Pati, hagué d'aturar-se. El semàfor estava en vermell i el modern sistema que regulava el trànsit al casc antic li impedia el pas. Mentre esperava ara tranquil·lament, adés ja un xic impacient, que s'encengués la llum verda i pogués seguir el seu camí, s'adonà que els llavis li cremaven i es fonia en suor. Li mancava l'aire; l'amic notà que se li estrenyia la tràquea i que se li feia un nus a la gola. S'ofegava. I el seu cos, convuls i morat, secretava tot tipus de substàncies pudents. Havent lluitat contra la pròpia fortor, ara les cames li cedien i caigué de genolls contra l'asfalt, que arrencava el bull. No es podia moure, havia d'esperar el semàfor... Quan ja treia la llengua, dissecada, a l'altura del pit, la llum verda s'encengué i el piló central baixà. Desesperadament i intentant desenganxar-se de l'asfalt fos va arrossegar-se fins a la Plaça del Pati, on amb dificultat recobrà la respiració. Encara abatut es reincorporà, i el que va veure el deixà estupefacte.

Havia sentit parlar del casc antic de Torà, un conjunt pintoresc fet de carrers estrets i empedrats que evocaven altres èpoques, amb un cert regust medieval. Sabia que en cada finestreta hi havia un estripajecs; frisava per veure voltes a la catalana, mènsules majestuoses, i es delia en imaginar-se encisadores cases amb pati interior. Però enlloc d'això, davant seu va veure un paviment aixecat - les llambordes s'havien dilatat per la calor i saltaven - formant una mena d'escullera sense mar. Llavors, l'aire inicialment impertorbable del visitant deixà pas a la més profunda desesperació. Trucà a dues cases de la Plaça, però no n'obtingué resposta, cosa que incrementà en sobremanera el nerviosisme, que ja li cobria les espatlles. Sense pensar en les seves conseqüències, forçà una porta i entrà a la planta baixa de la casa. La taula estava parada, però només hi havia ampolles buides. Pujà per unes escales de ceràmica llampant, amb cantells de fusta, que menava al primer pis; i ja neuròtic, entrà a les dues cambres del replà. Només cossos inerts al terra, amb els llavis secs com panses i ulls eixugats. Volgué cridar, però de la boca només li sortí un udol indexifrable.

La persona que escassament una hora enrera s'acomiadava del conductor del Renault gris perla, que s'aturà al costat de la Creu de Sant Ramon, i que descobrí els vestigis d'allò que havia estat un poble pròsper, s'havia sucumbit en la més gran confusió mai somiada. De cop i volta ja no recordava quina era la seva missió a Torà, ni gairebé notava l'acció corrosiva de la massa d'aire calent que tot ho cobria. No obstant això, sobre la línia que dibuixaven els terrats, l'omnipotent sol li seguia colrant la pell, mentre dilatava murs i provocava l'enfondrament de voltes, agreujant l'avenç imparable d'esquerdes als sostres. Les bigues de fusta cremaven i els bastiments s'obrien. El nostre desventurat home, del qual ni el lector ni el narrador no en coneixen pas l'ofici, ni cap altra informació que pugui aclarir els motius de la situació, com a mínim incòmoda, en la que s'ha vist immers; es troba pensatiu. Mai no havia cregut en cap divinitat, ni tan sols se sabia capaç d'enumenar els Deu Manaments, i tot d'una es trobava més sol que un monjo anacoreta, esperant un segon i definitiu diluvi universal que el salvés.