El secret de l'Olimp

Va despertar-me a les cinc de la matinada amb el somriure de les grans expectatives. Li havia dit que no l'acompanyaria, però ella estava convençuda que ho faria. Em coneixia prou bé. La por i els dubtes que sentia a l’estómac quedaven ofegats sota l’adrenalina i la curiositat. 

La Carol, després de tres anys a Atenes, regirant llibres i furgant a la història, havia trobat el camí al clot dels Déus de l’Antiga Grècia, els morts no morts. Les ànimes dels vius no vius. Els textos parlaven de com les mansions de cristall on habitaven les divinitats havien estat destruïdes, i els grecs havien  oblidat els seus deus.  

L’indret es trobava a la cara oest de l’Olimp, amagat al darrere d’una boira espessa i perenne. El gran enigma era saber què hi hauria dins la fossa.  El gran repte, arribar-hi. 

Mentre l’escoltava em deixava arrossegar pel seu entusiasme. I allí estava jo, enmig de l'odissea, fent via amb una excitada Carol que no deixava de xerrar.  

La vegetació va anar minvant  i va arribar el moment en el qual les parets rocoses eren les nostres úniques opcions de camí. No era cap problema, ho havíem fet un munt de vegades.  

Vam dormir quan vam veure la broma a prop, sota una gran roca que hi hauria col·locat la mateixa Gaia, la deessa de la terra,  per a nosaltres.  

De bon matí començarem a avançar dins de la boira, tan densa que ens obligava a cantar contínuament per localitzar-nos. Els músculs en tensió, en una ascensió lenta i cega, palpejant les pedres del voltant per tal de decidir on posar la propera petjada. Les cames fermes, que s’obstinaven a continuar, tot i que el meu cap m’insistia ja feia estona que girés cua. I de sobte, en aixecar la mirada, la porta.  

En obrir-la vam quedar mudes davant la realitat: la gran cova, buida i silenciosa, convidava a buscar dins nostre qualsevol resposta. I què és exactament allò que estem buscant?, li vaig dir. I, tranquil·lament, va respondre'm: doncs una nova pregunta davant d’aquesta evidència.