El problema més difícil del món

Un relat de: llpages

Diuen que els animals no tenen la capacitat de riure, però si aquell gos xihuahua es va pixar sobre el taló excessiu de la caríssima sabata Manolo Blahnik és perquè ja no es podia aguantar més del ridícul que estava fent la seva emperifollada mestressa. Com podia ser que en una societat del primer món, acostumada a una abundància obscena, es fes cua per una vulgar bossa de te? Efectivament, una gentada s'aglomerava davant dels taulells de les selectes botigues on venien un te que, segons corria el rumor, era exquisit; és més, l'aparell comercialitzat que el preparava era l'únic que aconseguia el miracle de generar un aroma i un gust sublims, ja fos te verd o de roca o del que vulgueu. La cadena Tepresso (pronuncieu la primera vocal com si fos neutra, sense que el que us suggereixi la paraula tingui res a veure amb l'impacte social que havia provocat, o sí...) s'havia introduït tan ràpidament en la societat chic que era el nou paradigma d'allò més cool. Per a aquesta font inesgotable d'inspiració d'en Jordi Labanda, aquell te puturrú de fuà era un nou element de distinció que feia que la cursa per assolir el mateix estatus selecte que el veí, ja posseïdor de la màquina Tepresso, hagués agafat unes velocitats de vertigen. I en aquelles dates, vigília de Reis, amb àpats familiars en marxa, poder mostrar la nova adquisició casolana era una manera ostensible de posar de manifest que la galopant crisi econòmica passava de puntetes per aquella taula, en un exemple més de la hipocresia de la condició humana.
Per evitar l'avorriment de tanta estona fent cua, els responsables de la cadena Tepresso s'havien enginyat un seguit d'activitats pensades per apaivagar la impaciència del sofert client: degustació de nous tes, jocs de màgia improvisats davant dels compradors més allunyats del taulell, consellers dels consumidors in situ per acabar de decidir els tipus de te a escollir, entre d'altres recursos. Tot plegat, per distreure el cervell del pensament generalitzat de que s'està fent el préssec esperant massa estona per a comprar un trista bosseta de te a l'abast a qualsevol prestatgeria de supermercat de barri. I com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, les neurones col·lectives també es deuen bloquejar si un es pren la molèstia de calcular el preu del quilo del te de moda, de lo glaçades que queden en veure el resultat final en aplicar una senzilla regla de tres.
Però si fora de les botigues les cues eren el paisatge habitual, a dins d'aquestes l'enrenou no era menor. La gent comentava el que suposaven la darrera jugada magistral del departament de màrqueting de la marca d'èxit. Un paio d'origen desconegut es dedicava a apropar-se a un client qualsevol i li oferia el següent tracte: jugar un partida de dames en el temps d'espera, amb la novetat de què, tant si el client guanyava com si perdia, era obsequiat amb una bosseta de te; tan sols en el cas d'empat era el futur comprador qui havia d'entregar-ne una. Era evident que ningú reparava en el fet que la posició de sortida del joc de les dames és de taules matemàticament demostrades, les quals s'assoleixen fàcilment si es coneixen les comptades posicions que hi menen. Tothom es deixava enlluernar per l'enunciat, amb l'esperança de sortir de la tenda amb una bosseta de franc. L'estafador en qüestió sovint es deixava guanyar la primera partida a fi de què el seu contrari agafés confiança en quelcom que semblava transparent, per a empatar les tres que seguien i deixar-lo ben atribolat amb els canvis. El personatge de marres, buscat arreu però fins aleshores fent-se escàpol dels de seguretat, fou batejat amb el nom de Crazy Frog perquè un client nord-americà va exclamar en protestar per l'estafa: this fucking asshole was pulling each customer's leg like a crazy frog!, és a dir, que el fotut sòmines (traducció lliure i força descafeïnada, per a no ferir la sensibilitat de ningú) passava d'un comprador a un altre amb l'enganyifa com aquelles granotes que salten d'un roc al següent mentre els vas al darrera. Hi havia més dades: només s'atansava als clients que tenien preferència per als tes més fluixos, mai als que s'inclinaven pels més forts, ves a saber si raonant que serien més fàcils d'engalipar. Com que la botiga proporcionava unes bosses transparents on la gent s'enduia el gènere adquirit (bàsicament per al lluïment del mateix i que així el veí estigués puntualment informat de que ell ja formava part del club privé), l'ensarronador tenia informació de primera mà amb un sol cop d'ull.
Calia la màxima discreció per a enxampar un element com aquest, que a ningú li agrada de donar informació després de ser assenyalat com el babau que s'ha deixat aixecar la camisa. Amb la gernació que s'apropava per l'establiment a proveir pel dinar de l'endemà, es va pensar d'aprofitar la cavalcada de Reis per agafar-lo per sorpresa atret per la multitud que omplia les tendes, potencials víctimes que li rendirien uns guanys extraordinaris quan revengués el producte aconseguit a cost zero. El perquè de fer ús de la cavalcada era senzill d'explicar. En aquella ciutat els reis no venien de l'Orient sinó que se n'hi anaven, és a dir, els Reis no duien coses, més aviat se les emportaven. El dia sis de gener cada infant rebia una única joguina que havia de dipositar exactament el mateix dia de l'any següent en qualsevol dels sacs dels tres reis, entre plors i gemecs per haver-se de desfer d'una cosa que tant s'estimava. El que passa és que aquest estat de desesperació, que trencava el cor de les àvies i feia riure als tiets, durava el temps d'arribar la carrossa del darrera, la qual, degudament equipada amb el regal que els pares havien prèviament etiquetat, entregava un nou present al nen o nena (com podeu suposar, les joguines recollides es destinaven a aquells petits el pares dels quals no tenien l'opció de comprar-ne). Així, la quitxalla aprenia a valorar l'única joguina de la qual gaudirien durant l'any, a cuidar-la per a què durés fins a ser substituïda i a esprémer la seva imaginació compartint aventures amb d'altres nens, lluny de l'abundància compulsiva que només afavoreix la creació de petits monstres egoistes.
Els serveis de seguretat de les botigues Tepresso estaven en estat de màxima alerta, camuflats entre els clients. Així que van identificar en Crazy Frog sostenint el petit taulell imanat amb les dames a sobre, van agafar-lo d'una revolada pels colzes i se'l van endur cap a fora, just en el moment en què passava la carrossa on els patges oferien els sacs buits per anar-hi depositant les joguines. El malfactor va anar a petar de cap a un d'aquells contenidors, i la carrossa va desaparèixer carrer avall enmig de la xerinola.
Amb el temps, algú va esmentar que, tot fent cua, havia contactat amb ell un home que li havia ofert de fer una partida d'escacs mentre esperava. No tan sols si es guanyava o es perdia hom rebria una bosseta de te, encara hi havia més: així que aparegués el número de torn a la pantalla, indicant que havia arribat el moment de ser atès a l'acte, si la partida no s'havia acabat el client també seria recompensat, independentment de si es trobava en una posició avantatjosa com no; ara bé, si la partida acabava en taules, calia cedir un d'aquells preuats recipients. En tractar-se d'un jugador expert, les taules queien de la seva banda la majoria de les vegades, i el negoci de la revenda de les bossetes de te a preus que rebentaven el mercat tornava a ser rodó. Quan va ser de nou atrapat, es van adonar que es tractava del mateix carallot del joc de les dames, qui va dir en defensa pròpia que encara estava per veure si les taules es garantien matemàticament abans de començar una partida d'escacs i que, a més, el temps corria en contra seva cada vegada que n'encetava una, o sigui que no estava perjudicant a ningú sota les seves condicions. La policia no va saber què respondre i estava a punt de deixar-lo anar quan el responsable de la botiga, un assidu jugador d'escacs, li digué que tindria llum verda a la seva activitat lúdica, distraient als clients sempre que volgués, després de resoldre el problema que li plantejaria. Així que li digués la solució, si era la correcta, seria lliure i ningú el molestaria més. En Crazy Frog s'hi avingué i observà la posició que li va composar al damunt de l'escaquer: blanques Rh5, Ca3, Cb1, b5, c4, c3, d2, f5, i negres Ra5, Da2, b6, b7, c5, d3. El llest dependent li anuncià que les blanques juguen i fan taules, volent-li fer tastar la mateixa medecina que ell tan astutament administrava a les seves víctimes, segurament l'única manera de fer que un trampós desisteixi de la seva mala praxis. Diuen que no van tornar a veure'l mai més per cap de les botigues de Tepresso, qui sap si encara li està donant voltes al problema, oblidat a les cel·les de comissaria.

llpages
Amb el reconeixement cap a Noam Elkies, autor del problema l'any 1991.

Comentaris

  • et segueixo llegint...[Ofensiu]
    joandemataro | 21-05-2010 | Valoració: 9

    T'agraeixo les teves paraules al meu relat i jo també t'aniré llegint poquet a poquet... Aquest relat en concret té molts ingredients que donen molt per pensar...
    et felicito

    et convido a llegir: Sonet a la vida del s.XXI

    fins ben aviat
    una abraçada encaixada
    joan

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

994 Comentaris

295315 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.