Cercador
El poder dels alocs
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El mar va créixer i molta gent va morir ofegada com rates. No es volia recordar: aleshores la por s'engrandia. I feia qui-sap-lo.
El mar va créixer i aquell home que havia deixat la viagra en aquells moments estava experimentant un bon flux sanguini en el múscul més que recuperat i era a punt de gaudir d'un clímax posa-li trascendental...
Però el mar va créixer paral·lelament i es va haver de fotre. La força de l'element líquid no té espera i no li vinguis amb orgasmes ni amb esma ni sense. Carregat de sal, faria pujar la tensió ja prou elevada amb l'ensurt de la seva colossal presència fora límits i tots directes al sot, dins l'aigua, com fetus passats de temps, estovant-se com cigrons que quan estan a punt peten.
Havien conegut els alocs massa tard? No, només que havia estat així.
El temps havia passat a ser un mot ni de diccionari. Indefinible i fora de res, ni buit ni ple.
Al cel s'hi arraïmaven núvols ben fractals, estimant repetir patró, orgullosos i acromàtics, enigmàtics també, com trossets de cervell del Gran Què Qui Com i, més fotut: Per què.
Era pràcticament de nit. Octubre moria somrient, havent regalat cels tacats de caramel sense additius o de mel d'abelles protegides. Es podia interpretar que Sant Pere feia torrades, però interessava més que guardés les claus del Paradís i estigués al cas de no deixar esmunyir-s'hi segons qui i com i quan i fins i tot amb què o qui del bracet. Molta feina per a l'Apòstol. Algun arcàngel l'ajudava-desajudava i per això la religió anava com anava...
Els alocs, que aguantaven el tipus fora d'estació, flanquejaven la riera, sorrenca i humida. El vent els feia jugar, vinclant-los, i semblaven criaturetes vegetals burriquejant i tossudes. Es deixaven i no es deixaven manipular i l'element ho sabia i ho agraïa i no cessava el joc dansaire-musical.
Llavors van arribar. Ni se'ls marcaven les petges, tot i aparèixer i avançar fent giragonses i pauses.
No tenien la veu com quan posseïen el xassís humà. Amb tot, es van reconèixer: un pacte més enllà de la manera de fer els silencis -com les mirades que no havien oblidat- o pel respirar aquell que no es perd o per aquella lluentor titil·laire d'emoció energètica, digues-li amor.
Els dos aspectres es reunien en no sabien ni quin món ni quin espai. O sí, però no importava. Només interessava el desig que el descans còsmic havia augmentat amb perseverància serena.
Els alocs n'eren els responsables. Aquella mena d'arbres mediterranis -molt més- que els havien fet trobar-se. Ella els necessitava per a tractar els apetits sexuals desmesurats que no feien per a una dona casta casada amb Déu -no havia de mirar-se massa les tiges, no se les havia de mirar massa...- i Ell per les virtuts paradoxalment afrodisíaques d'aquelles plantes, Ell que patia una disfunció emprenyadora gens casada amb el cervell i el cos -i fot-li ànima- que requerien una cura natural, fora fàrmacs, que la química l'havia tirada a les escombraries arran d'una història amb una Quim-Quima més perniciosa que falsos sulfits i que havia emigrat a les Quimbambes.
Udols i xiscladissa, gemecs i contorsions intangibles van decorar un tram de l'hora prou fosca...que va il·luminar-se i que ni el pes d'un mar embravit hauria pogut impedir, aquell cop no.
El mar va créixer i aquell home que havia deixat la viagra en aquells moments estava experimentant un bon flux sanguini en el múscul més que recuperat i era a punt de gaudir d'un clímax posa-li trascendental...
Però el mar va créixer paral·lelament i es va haver de fotre. La força de l'element líquid no té espera i no li vinguis amb orgasmes ni amb esma ni sense. Carregat de sal, faria pujar la tensió ja prou elevada amb l'ensurt de la seva colossal presència fora límits i tots directes al sot, dins l'aigua, com fetus passats de temps, estovant-se com cigrons que quan estan a punt peten.
Havien conegut els alocs massa tard? No, només que havia estat així.
El temps havia passat a ser un mot ni de diccionari. Indefinible i fora de res, ni buit ni ple.
Al cel s'hi arraïmaven núvols ben fractals, estimant repetir patró, orgullosos i acromàtics, enigmàtics també, com trossets de cervell del Gran Què Qui Com i, més fotut: Per què.
Era pràcticament de nit. Octubre moria somrient, havent regalat cels tacats de caramel sense additius o de mel d'abelles protegides. Es podia interpretar que Sant Pere feia torrades, però interessava més que guardés les claus del Paradís i estigués al cas de no deixar esmunyir-s'hi segons qui i com i quan i fins i tot amb què o qui del bracet. Molta feina per a l'Apòstol. Algun arcàngel l'ajudava-desajudava i per això la religió anava com anava...
Els alocs, que aguantaven el tipus fora d'estació, flanquejaven la riera, sorrenca i humida. El vent els feia jugar, vinclant-los, i semblaven criaturetes vegetals burriquejant i tossudes. Es deixaven i no es deixaven manipular i l'element ho sabia i ho agraïa i no cessava el joc dansaire-musical.
Llavors van arribar. Ni se'ls marcaven les petges, tot i aparèixer i avançar fent giragonses i pauses.
No tenien la veu com quan posseïen el xassís humà. Amb tot, es van reconèixer: un pacte més enllà de la manera de fer els silencis -com les mirades que no havien oblidat- o pel respirar aquell que no es perd o per aquella lluentor titil·laire d'emoció energètica, digues-li amor.
Els dos aspectres es reunien en no sabien ni quin món ni quin espai. O sí, però no importava. Només interessava el desig que el descans còsmic havia augmentat amb perseverància serena.
Els alocs n'eren els responsables. Aquella mena d'arbres mediterranis -molt més- que els havien fet trobar-se. Ella els necessitava per a tractar els apetits sexuals desmesurats que no feien per a una dona casta casada amb Déu -no havia de mirar-se massa les tiges, no se les havia de mirar massa...- i Ell per les virtuts paradoxalment afrodisíaques d'aquelles plantes, Ell que patia una disfunció emprenyadora gens casada amb el cervell i el cos -i fot-li ànima- que requerien una cura natural, fora fàrmacs, que la química l'havia tirada a les escombraries arran d'una història amb una Quim-Quima més perniciosa que falsos sulfits i que havia emigrat a les Quimbambes.
Udols i xiscladissa, gemecs i contorsions intangibles van decorar un tram de l'hora prou fosca...que va il·luminar-se i que ni el pes d'un mar embravit hauria pogut impedir, aquell cop no.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
437858 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com