El petit carlí

EL PETIT CARLÍ

El dia ja s'anava escurçant, el cel del mig dia era més blau i la calor ja no apretava tant, ja feia dies que estaven establerts a la Soleia. Una casa de dos pisos que consistia en quatre parets, un teulat, que encabia una petita quadra a la part de baix i una sala amb habitacions i cuina a la part de dalt. Era una masia de masovers, sense possibilitat de donar fruit. Va ser construïda, al voltant mil set-cents, pel propietari en règim d’emfiteusi per explotar-la i així redimir l’emfiteusi i convertir-se en un propietari de veritat. Redimida l’emfiteusi i abolits els drets feudals, el propietari continuava l’explotació del mas: sempre trobava famílies prou miserables.
Era un catau, un lloc per sobreviure malament, d’una manera medieval i necessitada. La quadra només contenia una vaca, i dos porcs. Val a dir que , en ocasions, alguna gallina corria pel l’era. La misèria es menjava, la mainada de la família Ferrarons que per sobreviure predaven les masies del voltant, els boscos i el riu.
El pare feia jornals de mosso, on feien fer els pitjors treballs, escampar fems, fangar, carregar el carro. La dona cultivava un petit hort al costat de la casa i vigilava una cabra que els l'havien donat per caritat. Probablement, haguessin subsistit millor a Olot, on l’home hagués trobat feina de peó en les obres de construcció de les noves fàbriques que es construïen a la vora del riu. Tanmateix, encara, no havia arribat l’hora que se’ls ocorregués.

Aquell vespre el pare va arribar cansat, es va asseure a la taula, voltat dels ulls febrosos dels seus fills. La dona va servir la barreja de cols, naps i patates. Se’ls va menjar amb fruïció i va eructar. En Ventura, el de vuit anys, va dir:
-Bon profit pare encara que sigueu un porc.
El pare va aixecar la cassola que hi havia enmig de la taula, plena del menjar destinat als seus fills i va buidar pel cap del noi. Que va xisclar desesperat.
-Ara agafa el cove i ves a recollir els fems de la cuneta.
El noi amb el rostre amarat de llàgrimes va córrer cap a la carretera, on va començar la ingrata feina de recollir la merda de les cavalleries de pas per posar-les dins el cove. Era l’únic adob que disposaven per l’hort.
Quan van sentir els retrucs dels cascs dels cavalls van pensar que en poca estona ompliria el cove i podria dedicar-se a buscar alguna cosa amb la qual omplir l’estómac. Tanmateix, el que va veure el va deixar espantat, amb la pell de gallina; mai havia vist un espectacle que igualés la processó que s’acostava per la carretera de Besalú.
Com en els retaules del temple s’apropaven guerrers antics sobre cavalls negres, amb capes i espases, vestits de blau, amb boines vermelles, al cap. Un d'ells sostenia un Santcrist dels que es fan servir a les processons i l'altre sostenia una bandera d'Espanya amb un gros cor vermell al mig. Els seguia una filera d'homes joves, tots amb boina vermella. Eren els carlins els defensors dels drets feudals, i de la propietat que tan el perjudicava, però ell no sabia res d’això. Només restava encisat per aquell espectacle que mai més oblidaria. Sentia enveja i admiració del noi que portava el Santcrist, en aquell moment hauria donat un dit per tindre una boina vermella.
-Vols venir noi, li va dir un dels muntats, que portava una gran barba.
-Sí, prou.
-Doncs, segueix-nos.

Es va ficar a caminar rera els cavalls. Els hauria seguit, on fos. Pel camí s'aturaven en els pobles, on eren ben rebuts i se'ls ajuntaven nois, encara barbamecs i algun nen com ell. Alguns anaven armats amb escopetes de branques de moresc, d'altres amb podalls i destrals, i només uns pocs amb antiquades escopetes de caça. Com trobava a faltar no tenir ni un trist ganivet, es trobava nu sense res a les mans, però ja s'espavilaria.

Quan el dia ja s’apagava, des de la columna es va albirar el campanar de Mieres. El noi va respirar amb satisfacció, perquè atesos els comentaris que sentia la caminada arribava a la seva fi. Els grossos xiprersdel cementiri de Mieres li van recordar casa seva i li va venir una alenada de rancúnia, ràbia i melangia.
En entrar al poble va observar com el camí que portava cap al temple estava ple de carlins que barrejats amb els veïns observaven amb delectació la columna que arribava. Quan van ser davant de l'església va aparèixer un genet, que mentre brandava el sabre va començar a cridar:
-Visca la religió !
-Visca el rei !
-Visca la terra !

Tota la columna va esclatar amb visques. En minvar l'aldarull els veïns van acostar-s'hi. També, va sortir el rector, qui acompanyat del capitost del sabre es va apropar al cap de la columna. En Ventura va poder escoltar la conversa:

-S'ha acabat, Mossèn Silvestre. Ja n'hi ha prou de desordre i de reis estrangers. S'ha acabat de callar mentre blasmen el més sagrat. Ha arribat l'hora de fer parlar les armes. Per tot el país corren columnes com la nostra que es convertiran en poderosos exèrcits que portaran el rei Carles a Madrid.
El rector sense dissimular l'alegria va parlar.
-En fa de temps, Japot, que ho sabia , que s'acabaria així. Déu-vos guardi i protegeixi de les bales . Jo si fos més jove ús seguiria, com el meu pare va seguir en Rovira contra els francesos, però sóc massa vell. Ara el jovent del poble i el del Sallent, Santa Pau, la Cot, Sant Aniol, Sant Ferriol i tota la rodalia ja us seguiran. Aquí la gent és bona perquè els xarlatans de les males idees i males raons no han pogut enverinar la fe d'aquesta gent . Amb les lleis dels governs lliberals de Madrid han vist com es feien més pobres i com molts havien d'abandonar la llar dels seus pares per anar a les fàbriques dels pobles grans; uns llocs on no veuen el sol. Es poden estalviar els delmes, però estan en mans dels escanyapobres liberals que els submergeixen a l'infern en vida.

En Japot va portar la conversa cap a les necessitats més peremptòries. Els tres homes es van dirigir cap a la rectoria. El noi es va fixar amb les botes sobre genoll i els esperons de l'home que havia brandat el sabre. Quin somni per a ell no seria convertir-se en soldat de cavalleria.
Un carlí, bigotut, es va apropar a en Ventura:
-Vailet no patiran pas, a casa teva ?
El jove va explicar que no tenia pares.
-Com en dius ?
Ventura Farrerons.
- Recoi amb aquest nom ens has de portar molta sort.
Els crits del cap van tallar la conversa.
-A formar ! A formar !
Els homes es van aixecar i es van posar en una espècie de formació. En Japot els va indicar el lloc, on dormirien i els va donar llibertat per voltar pel poble.
El noi va menjar a l'hostal de can Romeria a compte dels carlins. Quan va arribar la nit va dormir amb els nous companys sobre un màrfega i abrigat amb una manta.

L'endemà, quan els galls van anunciar l'albada, es van llevar. Un cop al carrer, tots van començar a treure alguna cosa del sarró. En Ventura, que no tenia ni sarró, anava mirant. L'home que se li havia dirigit el dia abans, li va allargar un mos de pa i figues seques:
-Té vailet, que tu has de créixer. Va dir-li mentre li fregava els cabells amb la mà.
-Gràcies senyor.
-De res, home. No hem diguis senyor, que tothom se'n riuiria. Diguem Quim. O més ben dit Picarocs perquè, com que he treballat a la pedrera de Beuda, molts em coneixen per Picarocs.

En Ventura va menjar amb fruïció. Tot seguit, van arribar en Japot i l'home que brandava el sable. En Ventura es va quedar al costat d'en Picarocs, qui era alt com un Sant Pau. En Japot va anar separant homes de la formació. Escollia els més joves i àgils i els més experimentats. En arribar, al noi va dir:

-Tu pots anar bé. T'enfilaràs bé pels arbres. Al cap de poca estona una partida va sortir de Mieres i en Ventura anava amb ella. Eren una dotzena d'adolescents i algun home fet.

El noi no va trigar gaire a familiaritzar-se amb els seus companys. Una de les seves tasques habituals era enfilar-se a la copa dels arbres més alts per poder observar un enemic, que fins al moment no apareixia.

Atès que li pertocaven vuit rals diaris i les espardenyes, en una estada de la partida a les Preses va poder comprar-se un sarró i una boina vermella. Passaven molt de temps al bosc, dormint en baumes i en edificis abandonats. De tant en tant, feien estades en localitats i llogarets, els habitants dels quals procuraven mostrar la seva fidelitat a la causa.

Un dia, en una volta de recapte de contribucions, quan passaven per sota d'un marge prop de Tortellà, una forta descàrrega va sobresaltar els membres de la partida, que es van refugiar rera la paret seca d'un camp. En Japot, en veure la situació, va decidir retirar-se. Del cimbori octogonal de l'església de la localitat de l'Alta Garrotxa en sortia el fum dels trets i, de bon segur, que els voluntaris republicans del poble, aviat, sortirien a encalçar-los. Els carlins havien quedat disseminats al llarg de la paret seca, en un seguit d'anglès que quedaven sense visió. En Japot, en veure la situació, va decidir retirar-se. L'home que no sabia com fer arribar l'ordre a tots els seus homes, va veure en Ventura. rera seu:

-Tu segal, ja els pots anar dient que fotem el camp d'aquí. Digues-los que marxem.
-Retirada !
El noi va arrencar-se a córrer i ara caic, ara m'aixeco va anar passant la veu de retirada, mentre sentia les bales xiular. Els carlins, finalment, van poder sortir-se de la situació, i es van encaminar en direcció a Sadernes.

Al cap d'un temps, la partida va entrar en una franca decadència. Molts dels seus membres estaven cansats de la vida a la muntanya i, alguns d'ells, van tornar a les seves llars, a ajudar en les feines dels camp. Va arribar un moment en què només van quedar els que ja treballaven per en Japot en temps normal i els que no tenien on anar.

El grup va quedar reduït a cinc homes: En Quim, també conegut com a Picarocs, que feia temps que treballabava de mossó a la masia d'en Japot; en Jaume, un ex-trabucaire i fugitiu de la justícia, en Ventura, i en Sissó que també era un adolescent i el propi Japot, que era un conegut propietari rural de Besalú.

En Japot va decidir que amb la poca gent que li quedava només podia tornar a Mieres per tal d'afegir-se a l'exèrcit que hi estava creant en Savalls. El general Savalls uns mesos abans havia traspassat la frontera amb vuit homes i el grau de coronel. En poc temps havia desplaçat al general Estartus del comandament carlí a les Comarques Gironines i en aquell moment, ja amb el grau de general, estava creant un petit exèrcit a Mieres i la seva rodalia.

Savalls era de La Pera, fill de carlins i germà de carlins, havia lluitat com a oficial en l'anterior carlinada, havia participat en les guerres d'unificació italiana al costat del bandol Pontifici, sota les ordes del Duc de Modena. Es deia d'ell que en període d'entreguerres havia format part de les bandes de trabucaires que havien assolat els pobles de la Catalunya del Nord-Est.

En Ventura va tornar a casa seva a l’edat de vint-i-un anys. Havia fet tota la carlinada, i després s’havia refugiat a França. A casa seva li van dir que si havia marxat per voluntat pròpia ja se’n podia anar amb la mateixa voluntat que ja no hi tenia cap lligam.