EL PESSEBRE DE NADAL.

La Maria ha arribat fa pocs dies a casa la seva tia a pagès. Els seus pares estan força enfeinats pel treball, a més tenen una sèrie de malentesos que fan perillar la seva vida en comú i han volgut prendre’s un temps de reflexió. Com la nena no era convenient estigues enmig de les males paraules i tibantors dels seus majors han optat enviar-la a casa la germana de la mare, malgrat què, les dates són més adequades per passar-les en família.

A casa de la tia tot es pau i tranquil•litat. El Joan, l’home de la tieta Anna, treballa el camp, cuida unes poques vaques i si li demanen fa alguna “xapussa”,com ell diu, de paleta a les cases del voltants. El Josep, el seu cosí, és un bon sagal, fort i sa potser una mica innocent sense tantes trapelleries de la gent de la ciutat.

La Maria ha començat a anar al col•legi del poble veí. Tret d’alguna nena que li diu figaflor pel seu parlar de ciutat no ha tingut cap problema per integrar-se amb el grup. El Josep li ha fet de padrí i tothom l’ha acceptada com una més. Na Florència, la mestra, al veure-la tan fina i educada l’ha triat per fer el paper de Mare de Déu en la representació de Nadal. La Joana també hauria servit però era tan pagesa i cavallot que era capaç d’enfrontar-se amb qualsevol dels nois i barallar-se a cops. La Maria sembla incapaç de trencar un ou.

S’acosta la data de fer l’obra i la Maria no està gens contenta de com interpreten el paper amb el seu cosí. Fan de parella, de Josep i de Maria. Avui han tornat d’hora de col•legi i tenen la tarda lliure.
 Josep, porta l’asenet, per assajar l’entrada a l’estable.
 D’acord- contesta el noi bellugant el cap mentre pensa: Aquestes noies no deixen a ningú en pau. Jo ara m’aniria a jugar a futbol amb la colla, però pobre noia sense els pares. Va Josep, estigués complaent, com diu la mare, clar ella també és dona. Remugant sota el nas va a ensellar el pobre ruquet.

Per fi la Maria es muntada damunt el petit ruc. Ha costat déu i mare per pujar-la. Les mans del Josep fent la cadireta i agafant-la després per la cintura han aconseguit per fi asseure-la correctament. Ara passegen per l’era muntada la Maria i portant el ronsal el Josep mentre l’ase amb el cap cot camina lentament mentre mossega alguna herba.
Des de dalt de la sella la Maria parla amb el Josep dient-li:
 Josep això d’anar dalt de l’ase em cansa molt. Imagina’t a la verge que anava embarassada! On podríem fer veure que és el portal.
 Què et sembla el tros d’ermita que a vegades fa servir el pare de pallera.
 Ai, sí. Podria ser bonic semblaria de veritat l’estable mig ruïnós. El terra ple de palla, fins i tot, l’ase es podria agenollar davant nostre com donant-li caliu al nostre fill. El de Maria, vull dir!
 D’acord!- contesta el Josep dirigint l’ase per la regna.

Poc després dins la vella ermita intenten escenificar el naixement. El Josep amb una vara dret i mirant el bressol. Un simple cabàs abandonat amb una pedra. La Maria asseguda en un petit tamboret i cobrint-se el pantalon amb un drap de la tia perquè sembles una faldilla. L’asenet tombat a terra i mossegant un petit feix de palla que el Josep hs recollit i l’ha posat davant la boca de l’animal i el bressol.

La tarda és fosca com son les tardes d’hivern curtes i fredes però un moment, només un moment, un raig de sol trenca les bromes abans d’amagar-se i entrant per la finestra sense vidre il•lumina l’escena.

Una noia jove, quasi una nena, dolça i morena amb un bressol davant seu, l’ase i un xicot alt i fort, que sembla més gran del que és, al seu costat en una construcció malmesa i cobert el terra de palla. Un i altre es miren com si tot fos real i somriuen amb el beatífic somriure dels infants.

L’obra va tenir un gran èxit al ser representada i la Maria va veure entremig de tots els caps, els caps dels seus pares junts i xiuxiuejant entre ells. Per sempre o només per un temps, pensa i després es digué: Tot es possible en Nadal.

Miquel Pujol Mur.