EL PERIODISTA.

El Berguedà i Occitània són terres de trobadors, tal vegada com Guillem de Berguedà o Hug de Mataplana. En aquell mateix període de temps també a l’Europa occidental florí aquest fet cultural d’extraordinària transcendència. Va estar enfrontat a la literatura èpica predominant en aquell temps. Les dames escoltaven les trobes, les cançons, la música dels trobadors mentre els senyors eren a la guerra. A nivell inferior existien els joglars que cantaven els escrits dels trobadors però fora del castells entre la gent del poble. També van existir dones trobairitz, almenys una vintena, que van cultivar l’art anomenat de l’amor cortès o fina amor. Això bé, perquè a una sortida a Elna a la inauguració d’una exposició dedicada a aquesta corrent cultural vaig escoltar un esfereïdor relat sobre Guillem de Cabestany. Aquest relat modernitzant-lo convenientment el vull aprofitar per escriure aquesta narració.

El Roger, un jove periodista és assegut a la seva taula de la redacció de notícies. Davant seu un munt de papers. La majoria són notes que ha anat escrivint durant la seves perquisicions. Altres són documents d’arxiu que ha demanat per veure si una cosa i l’altre lliguen suficientment. De tot el conjunt de dades, que complementa amb les proves facilitades pel Manel, el seu confident de carrer i també de la policia, més la seva imaginació pot escriure un bon article.

Sí, és diu a si mateix: les premisses estaven ben orientades. El fets són provats i fefaents. Més una onada de capteniment fa fluctuar el seu pensament. Val la pena enfonsar el nom d’una família per uns fets que van succeir fa tant temps. A més darrerament ha conegut a l’Aura, la filla del matrimoni, i en el seu cor ha sonat la música de l’amor a primera vista.

Però els fets són els fets. Els pares són actualment una parella benestant amb força anys de convivència. Són dues persones estimades en el poble on resideixen. També són coneguts per un ample i selecte cercle d’amistats preeminents dins el país. Però burxant, burxant entre els arxius una tarda van sortir-li a la llum un fets succeïts fa molts anys. L’home, el Ramon, havia estat casat anteriorment. La seva dona va suïcidar-se llençant-se una nit després de sopar des del balcó de la torre. Molt poc temps després, no van guardar el dol gaires mesos va casar-se amb la Dora, la seva actual dona i mare de la seva filla.

Tothom té amagat algun secret, alguna vergonya que no li agrada surti a la llum. Un bon periodista té l’obligació de descobrir aquesta relliscada i posar-la a la llum del dia. Així veurà el seu nom i la seva fama reflectida en efímers fulls de diari. Tal vegada si la qüestió és molt escandalosa pot arribar a escriure una novel·la o un llibre.

Avui mentre remena les notes s’adona que el tema és força interessant i colpidor. Però en el seu pensament hi ha una brossa que altera el seu judici. La brossa, el granet de sorra, que impedeix la seva bona circulació mental té nom i aquest nom és de dona, Aura. Precisament la filla del matrimoni. L’ha conegut fa pocs dies en una conferència.

Tot està escrit i posat en clar, la Sara, primera dona del Ramon tenia un amant. Un cantant de moda, anomenat Guillem, que aprofitant-se del viatges del Ramon a diferents països, a fer negocis, anava a escalfar el llit de la dama. Bé, l’escalfar és un forma suau de dir el que feien la parelleta. Potser la cosa tenia més de penetració sexual que de compenetració espiritual. Això de cantar o dir trobes amables deriva els camins fàcilment per senders prou intricats.

Assabentat dels amors furtius de la seva dona per una indiscreció d’una persona, l’alcavota, que acordava els encontres de la parella d’infidels va decidir venjar-se.

Les proves damunt la taula del despatx són concloents, tant aleshores com ara: pensa amb recança el Roger. Sincerament no ho voldria veure tan clar.

Bé continuant amb la història dels amors folls. El Ramon va cridar l’atenció del cantant per mitja d’una dona, jove i bonica. Molts homes cauen fàcilment en el parany si la carnada és suculenta. Així va creure el Guillem, una nova ocasió i una nova femella per anotar en el seu repertori no musical. Però en aquesta ocasió va resultar-li fatal, en comptes de una dolça colometa va ensopegar-se amb el Ramon. Tot va passar en breus instants. En curts moments era mort i desmembrat tant de parts sexuals com també li va ser arrancat el cor.

El marit cornut i la dolça colometa, la mateixa Dora amb qui és casà posteriorment, van enterrar al jardí el cos sense vida de l’ocell piulador en nius aliens. Aleshores van tenir molt treball per cuinar amorosament i condimentar adequadament les mostres càrniques de l’amor extra marital de la dona. Finalment, el Ramon va acudir a casa seva portant una carmanyola. Va saludar-la amorosament i va dir-li que dinant en un restaurant havia provat una menja exquisida i que li portava una mostra. La Sara no volent contrariar-lo, no fos que es poses de mala lluna, va menjar-se el ben preparat plat sense fer cap escarafalls. Fins i tot va lloar-lo.
 Molt bo i suau de paladar- va judicar la Sara.
 No li trobes un gust familiar.- va preguntar el Ramon.
 Home, no! És agradable i tendre. Fins hi tot la pelleta és deixava mossegar i era llaminera de menjar.
 Doncs, amiga meva, estimada esposa, podries conèixer una mica més el que potser has llepat en més d’una ocasió.
 Jo?
 Si tu, estimada bagassa. Tant t’agrada el sabor del Guillem que no hi has notat res. Ni els tendrums has reconegut.

La Sara es posà blanca com el paper al comprendre tota l’enganyifa del seu home. Tapant-se la boca amb la mà corre al balcó per perbocar allò, en certs moments tan estimat i ple de plaents records. Tal vegada corria massa, tal vegada va haver una petita ajuda, qui ho sap? Conseqüència, la Sara va caure pel balcó i tothom va dir que era un suïcidi. La societat de prestigi moltes vegades prefereix ignorar els problemes dels demès. Prou en té cadascú a l’armari amagat del traster.

Poc després la Dora i el Ramon es casaven rodejats dels seus amics. Sempre més amb estat un far de bones costums i d’ajudar a tots, amics i fins i tot als necessitats de la zona.

Al cap de nou mesos una adorable criatura alegrava la seva llar. La seva estimada Aura.

El Roger té mal de cap. Si publica tot el que ha esbrinat ja és pot acomiadar de l’Aura. Surt a la cafeteria a prendre un cafè i una aspirina deixant tots els patracols damunt la taula. En el seu cervell les idees martellejant amunt i avall sense parar. Com si fossin un ferro roent essent batut a cops de mall damunt la inclusa. Es prem les temples amb les dues mans però en el seu cap ressonen els cops, un rere l’altre.

Esgotat retorna a la taula. Es sorprèn no i ha cap paperot damunt. Està neta i en ordre com sempre. Li ha agafat algun company els documents. Mira a les altres taules, no hi ha ningú. Només sent el cantussejar de la dona de la neteja que va passadís enllà. Corre vers el carretó i en la cistella dels papers per llençar s’adona dels seus escrits.
La dona el mira també sorpresa i es disculpa:
 Pensava que no havia ningú. Com és tan tard. Pensava que no servien.
 No es preocupi ja me’n cuido jo, Lola.- Agafant tota la cistella baixa al magatzem dels escombralls. Passa tots el papers per la trinxadora. Recull totes les tires de paper i les fica al forn de la calefacció.

Per a que treure brossa vella i donar mala fama a persones que han redimit el seu comportament. Embrutar el record d’un matrimoni que ha estat un bon exemple per tota la societat durant molts anys. A més perdria la seva Aura, la nova llum del seu amor.

Miquel Pujol Mur.