EL PARAIGÜES DEL COR

Un relat de: MariaM
El vent d’hivern udola a fora la finestra. La pluja ja és aquí. Hem tingut una tardor càlida però crec que ja ens ha abandonat. Em vesteixo a corre-cuita i em poso el primer que trobo, sense oblidar-me de la pluja. Amb el paraigües m’hi entretinc més, m’agraden, ves tu. Avui en trio un de blanc, transparent i amb un gran cor estampat; quan l’obres i t’hi poses a sota, sembla, talment, que estiguis dintre d’una bombolla.
És així com em sento ara. He baixat de l’autobús a la plaça de Francesc Macià; la pluja s’ha intensificat i el desplego, just, quan el semàfor s’ha posat en vermell i els vianants ens hem aturat.
I, altra vegada, el passat m’ha atrapat.
Al costat meu hi ha una parella jove, són estrangers, pare i mare, amb els cabells rossos mullats, porten un infant ben xop, en braços. No m’hi penso gens i l’aixoplugo sota el meu paraigües, sense paraules. Fou qüestió d’un instant que s’apartessin d’una revolada. Em vaig sentir ferida, sobretot, per les formes; tant, com per recordar-ho, ara i reiteradament, tot i haver passat molt de temps d’aleshores ençà.
No m’ho treia del cap fins que un altre episodi, va venir a salvar-me i em tragué aquell mal gust de boca. El substituí amb escreix i el recordo de bon grat.
Les circumstàncies són semblants; la pluja, l’aturada en el semàfor i, jo, sota aquell paraigües translúcid que no t’aïlla del món. El lloc on era la parella desagradable, que m’ha perseguit força temps, l’ocupa un home amb impermeable al que, a penes, tinc temps d’ullar perquè, en canviar el semàfor i donar pas als vianants, m’agafa suaument del braç, alhora de demanar-me disculpes, -em permet?, el sol està relliscós-, diu. Faig un gest d’acceptació amb el cap i, quan hem creuat i la som a l’altra vorera, ni ell ni jo desfem la postura.
Hem continuat, parlant, no recordo exactament les paraules, tan sols que m’ha preguntat el nom, el meu i el del meu perfum. –Me’l guardo-, em va dir. En arribar a Calvet, havent passat ja un parell de semàfors més, ens vam acomiadar, ell, amb un gràcies i jo, amb un somriure.
Un episodi i altre formen part del passat. El que és real, el present, és que avui, precisament, també plou i jo he tornat a sortir de casa amb el meu paraigües preferit, el transparent del cor que em permet de veure el que m’envolta i estar en el món.
Avui, però, no he donat aixopluc a ningú, per bé que he recordat aquella darrera vegada. No havia esmorzat, encara, i he entrat a un bar del carrer Calvet. Em dirigia directament a la barra, quan he sentit que em cridaven pel meu nom. He reconegut la veu, càlida, i, en girar-me, he reconegut, també, la persona. Era l’home de l’impermeable que havia acollit uns dies abans sota el meu paraigües.
M’hi he apropat, tot i que ell romania immòbil en el seu lloc. He vist en ell, quelcom de diferent que no vaig percebre aquell dia i he sentit vergonya; vergonya de no haver-me’n adonat. Sorpresa, he estat a punt, a punt, de dir el que no tocava. He reprimit la tirallonga de tòpics, les paraules absurdes, sense sentit, he calla just a temps i, si no fos pels convencionalismes o les bones maneres, encara més absurdes, segur que m’hi hauria abocat d’una revolada a fer-li una a braçada. Tan sols he pres amb afecte la seva mà, que reposava damunt el portàtil que ha tancat en pressentir-me i, sense demanar-li permís, m’he assegut al seu costat. Sí, prendré el mateix, li dic al cambrer.
Ens asseiem ben junts perquè, a la taula del costat, hi havia un grup nombrós d’executius, japonesos, que ocupava molt d’espai. Potser per trencar el gel, en arrancar la conversa, em diu d’ells, dels japonesos, que deuen ser la gent més educada del món, però, també, els humans més avorrits de la terra.
Riem. I, a partir d’aquí, ni les paraules ni les rialles s’aturen. Se’m desperten pessigolles al cor, com si hagués retrobat un amic perdut o revisqués una experiència íntima. Me’l miro, obertament, expressant tot el que sento, tranquil·la, amb la confiança que desperta en mi la seva mirada; no, no dic pas buida, com alguns podrien creure. El que veuen els meus ulls i el que el fa diferent, és la seva mirada interior, el que ens manca, sovint, a la majoria dels que creiem que hi veiem.
El matí ha passat, les hores avancen a poc a poc, però, certament, no ha estat així per nosaltres; el matí se’ns ha fet fonedís.
Ens hem acomiadat amb una abraçada, ancorada en el present, que és l’únic que tenim, per ara.
Em sembla que el que m’ha meravellat, més que res de l’encontre, és la simplicitat, el seu sentit de l’humor i l’ànim que desprèn.

Comentaris

  • Ànima[Ofensiu]
    MariaM | 19-10-2017

    Gràcies! Certament, l' essencial no es veu amb ells ulls. Sempre endins i més enllà. Una abraçada. MariaM

  • Ànima[Ofensiu]
    nadàlia | 18-10-2017 | Valoració: 8

    Sí...quan la mirada es desvetlla i veu en l'altre la pròpia ànima. La vivor de la vida, així, és, la vida viva!

  • Que bonic![Ofensiu]
    MariaM | 29-12-2016

    Gràcies, Nonna-Carme. Sóc una principiant, ja ho veus, però m'agrada escriure i, també, que em llegiu. Un bon any literari. Una abraçada.
    MariaM

  • Que bonic![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 06-12-2016

    De fons i forma. Et felicito, MariaM!
    Una abraçada.