El millor regal de Nadal

La il·lusió dels infants és el millor regal de Nadal. Contemplar-los embadocats quan han tibat de la manta que cobreix el tió o amb aquells ulls tan oberts davant del patge reial, i l'esverament que agafen mentre esquincen l'embolcall d'un paquet i descobreixen la joguina que tant desitjaven, tot plegat entendreix l'ànima de qualsevol pare, avi o tiet, satisfets d'haver fet realitat els somnis dels més menuts i, a la vegada, visiblement enyorats d'aquells anys d'innocència.
En Miquel no era una excepció. Quan s'apropava el desembre ja començava a mostrar-se inquiet i més bellugadís del normal davant la repetició d'un ritual fantàstic al seu entendre. Aquestes festes, per acabar-ho d'arreglar, estava anunciada la visita d'un gran mestre dels escacs al club del seu poble, qui faria una sessió de simultànies oberta a tothom. A ell, que no feia gaire que s'havia aficionat al joc seguint les directrius del seu avi, la notícia va provocar-li un neguit afegit que el convertí en quasi bé insuportable per a la resta de la família: no tan sols repetia sense defalliment que s'enfrontaria a un gran mestre, sinó que exigia, a qualsevol que se li posés per davant, de jugar una partida rere una altra per estar preparat per al gran dia.
Les festes, però, van acabar d'esverar-lo encara més. L'avi, fuster traçut, va fer que el tió li cagués a en Miquel les peces d'un joc d'escacs que ell mateix havia tallat secretament. Al nen el regal li va fer molta gràcia, però van ser les profètiques paraules del seu avi les que van acabar d'encendre l'espurna de la il·lusió en els seus ulls: "amb aquestes peces, Miquel, serà molt difícil de guanyar-te, perquè han estat tallades del tronc del tió d'enguany, que si aquest ja és màgic perquè fa regals a petits i a grans, les peces d'escacs sorgides de la seva fusta encara ho són més, i et guiaran cap a la victòria tant si jugues amb blanques com amb negres. Només hi ha una condició: a fi d'exhibir tot el seu poder sobre el tauler, has d'estrenar-les en una partida entre un jugador molt experimentat i un de ben novell, només així quedaran ungides d'un encanteri que les farà invencibles. Per tant, les faràs servir per primera vegada davant del gran mestre quan ens visiti al club, però sota cap concepte no podràs jugar amb elles abans, d'acord?"
En Miquel va acomplir el pacte talment com si fos de sang, de tantes ganes que tenia d'enfrontar-se al seu colossal rival amb les garanties que li havia revelat el seu avi: no tan sols no gosava tocar les peces de la capsa, sinó que aquesta la tenia desada en un lloc secret de la seva habitació a fi de que res ni ningú desfés el sortilegi. I cada nit, abans d'acotxar-se, i al matí, quan es llevava, s'assegurava que el seu tresor estigués encara en el seu amagatall, mantenint intacte l'embruix que revelaria ben aviat.
I el gran dia arribà. En Miquel va disposar les peces sobre el tauler i va esperar que l'expert fes acte de presència davant d'ell. Les cames no li tocaven a terra i les gronxava endavant i endarrere de tan nerviós com estava. Al seu caparró només hi donava voltes una pregunta insistent: tindrà raó l'avi i guanyaré la partida? Temia que no fos esclafat en les primeres jugades i fes un ridícul espantós que el convertís en la riota dels seus companys del club, però quan mirava d'aprop les figures de fusta que tenia davant, perfectes en tots els detalls, semblava que aquestes li xiuxiuessin paraules d'ànims que l'ajudaven a recobrar la serenor. La il·lusió per la victòria era molt més forta que la temença d'una severa derrota.
Quan el gran mestre va aparèixer, en Miquel li va estrènyer la mà i va fer el primer moviment sense quasi bé adonar-se de l'enorme figura que tenia palplantada davant: un homenot alt com un Sant Pau enfundat en un abric negre tan llarg que li tapava des del coll fins ben bé sota els genolls, amb les mans protegides per uns guants de pell clara i unes ulleres fosques que amagaven els seus ulls. Una presència aclaparadora que hauria acoquinat al jugador més eixerit en aquestes circumstàncies, però que els vailets són especialistes en passar per alt si estan capficats en una altra cosa.
1. e4 Era l'obertura preferida dels iniciats, aconsellats de practicar-la força abans de decidir-se per d'altres moviments més complicats.
1...., d5 Una jugada inesperada per a en Miquel. Va pensar que si es menjava el peó, potser la dama negra es cruspiria el seu i aleshores, amb la reina en camp obert, tindria ocasió de guanyar temps en el desenvolupament de les seves peces amenaçant-la amb d'altres efectius.
2. exd5 c6 El gran mestre el tornava a sorprendre amb aquesta jugada. No li estaria donant peixet cedint-li un altre peó? Res, en Miquel va aprofitar l'oferiment, tot donant per perdut el seu peó a la següent jugada de les negres.
3. dxc6 e5 Ara tampoc se'l menja? Se li va ocórrer de defensar-lo enlloc de continuar amb la carnisseria de la infanteria contrària. Vendria cara la mort del seu peó de dama després d'una excel·lent campanya.
4. Ab5 Db6?? En Miquel no entenia res del joc de les negres, i menys davant d'un gran mestre; ho atribuïa a la seva minsa experiència en els detalls amagats d'aquest joc mil·lenari. No sabia les intencions de la dama negra, però es decidí per una jugada valenta: si perdia ara, ho faria matant, què romanços.
5. cxb7+ Escac al rei d'un gran mestre! I, per acabar-ho d'arrodonir, el peó aventurer corona i ho havia fet en tan sols cinc moviments!
Els nervis d'en Miquel havien fet acte de presència quan va adonar-se que hi havia cert avantatge en la seva posició. Feia grans esforços per reprimir el seu neguit, però quan l'oponent va inclinar el seu rei i va estendre-li la mà, en senyal de felicitació per la victòria, va anar d'un pèl que no tira totes les peces per terra de l'emoció: havia vençut a un gran mestre! El cervell li anava a cent i no podia reprimir una satisfacció enorme, mentre les paraules He guanyat! He guanyat! ressonaven una i altra vegada dins seu. Exultant, recollí les peces dins la capsa, abandonà la sala de joc i va començar a córrer com un esperitat cap a casa del seu avi, ansiós de comunicar-li la gran notícia.
Quan hi arribà, ningú va respondre. La veïna va treure el cap per la finestra en sentir els crits i el repicar insistent contra la porta, per a dir-li que al seu avi se l'havien endut al dispensari perquè no es trobava bé.
En Miquel no s'ho rumià dues vegades: va arrencar a córrer, hauria corregut fins a la fi del món per a dir-li que havia guanyat, que les seves peces eren realment màgiques i que era el millor regal de Nadal que li havien fet mai. Sense fer cas de la prohibició del metge en demanar pel seu avi, s'esmunyí del seu despatx i accedí d'una revolada a la saleta on feien els reconeixements. Se'l trobà estès a la camilla de la consulta, com adormit. En Miquel s'abraonà sobre el cos inert, abraçant-lo i cridant-li a cau d'orella: he guanyat avi, he guanyat! Les teves peces m'ha fet guanyar al gran mestre!
Del racó estant, els guants de pell clara i les ulleres de sol sobre el tamboret, així com el llarg abric negre en el penja-robes van ser els testimonis muts d'una manifestació d'estimació mútua que, malauradament per aquesta vegada, no havia coincidit en el temps. El lleu somriure dibuixat en la cara freda del vell era ben bé el reflex d'una ànima acaronada per la il·lusió feta realitat, tan forta com la que havia experimentat el seu nét estimat.
Encara que en Miquel va haver de fer front a uns esdeveniments luctuosos, ningú va revelar-li la veritat dels fets fins que no va saber qui eren els reis. I, durant aquests anys, empès per una gran afició als escacs, havia assolit un nivell tan bo després de jugar un munt de partides amb les "invencibles" peces de l'avi fuster que ja no li calia la suposada màgia d'aquestes: l'aprenentatge i l'experiència manaven ara en el càlcul de variants, substituint del tot la invocació a un poder sobrenatural. Com que cada vegada que guanyava en Miquel deia que era com si notés la presència recolzant del seu avi durant la partida, els seus pares l'ajudaven a superar les derrotes dient-li que aquell dia l'avi ben segur que havia sortit a esbargir-se pel Cel.
Quan rememorava els fets d'aquell Nadal, els ulls d'en Miquel encara es negaven de llàgrimes d'agraïment, convençut per sempre més de que la il·lusió és el veritable motor de totes les coses, encara que aquesta estigui fonamentada en la més gran de les mentides.

llpages