Cercador


Llista categories

El meu dimoni amb somriure àngelical

Un relat de: ITACA

Una veu encisadora s'agafava al meu temps perdut
Quant de temps vam esperar aquet moment.
Un dimoniet amb somriure trapella ens fa
Captar les ones de felicitat de forma invisble.
Les seves passes i els seus ulls són només
El reflexe de tots nosaltres al veurela tan segura de si mateixa.
Tan petita però tan increíble ,
una combianció sencillament preciosa.
Quina onada d'inspiració interromp aquet instant amb tendresa
Al veure aquesta dimonieta creixer
es tanquen els camins
que semblaven portar fi a la tristesa
Amb el teu somriure dolentot
has portat a la meva vida
aquella música constant de sentir-me tan especial.
D'ajudar-te davant els nous enigmes
que es presenten a la teva vida.
Quin plaer tan gran veritat Helena?
Seguéix corrent mai deixis de fer-ho
Encara tens que apendre a vestir les teves nines
Per aquetsa ocasió.

T'estima i sempre t'estimara , Clara


Comentaris

Afegir comentari
  • Cada co que llegeix un relat teu, el poema que et vaig dedicar pren més fermesa[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 31-07-2005 | Valoració: 10

    i se que no em vaig equivocar per res amb el que et deia.
    Segueix petita Itaca pel camí tan maco i arriscat que has emprés.
    Una aferrada dimonienca plena d'aquesta tendresa que descrius amb les teves paraules.
    Josep-Keops

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

142345 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Afegir a preferits
Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.






Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >