EL METRÒNOM

Fa un matí meravellós i cada matí em passejo per la intimitat dels meus veïns, mentre segueixo el ritual del primer àpat del dia, asseguda a la taula de la meva terrassa.
Des d’aquí m’arriba el ressò d’un violí; és la Mariuca, ella i en Tom, són artistes i en dies de bonança assagen al jardí, com ara.
Sovint els escolto amb els ulls tancats, deixant volar la meva imaginació que s’abraça amb la música.
Quan toca el violí, sembla, talment, que estigui festejant amb aquells que l’escoltem, ens sedueix fins que, tot d’una, en Tom l’obliga a fer una pausa.
Haurà estat atent al metrònom, em dic. Aquest aparell, emprat per indicar els temps d’una composició musical a la velocitat adequada, em té fascinada. Tan de bo en tingués un, desitjo sovint, no pas per harmonitzar la música que no composo com ells, sinó per adequar les meves emocions al ritme que em marca la vida. Però, dissortadament, no crec que s’hagi inventat, encara.
Mentre el cafè trencat s’ha refredat a la meva tassa, la música s’enfila de bell nou, com les heures que arriben fins el meu balcó de baix estant, i jo continuo amb els ulls tancat
Cada dos per tres em pregunto com hauria estat la meva vida, si hagués controlat emocionalment la situació, si hagués tingut un metrònom, d’aquells que, encara,, no s’han inventat, que jo sàpiga.
Tal vegada hagués tingut relacions més estables. Potser no hagués fugit d’aquella situació complicada que em podia fer feliç. Ves a saber si.......
Ja no sento el ressò de la conversa dels violins, al jardí s’haurà acabat l’assaig. Ja no es tornaran a parlar fins l’hora de la veritat, quan sonin davant d’un públic generosament entregat.
Tinc el cor ple a vessar de frases i de moments, de records viscuts, però és hora d’ajornar-los, que tornin a fluir amb la màgia de la música que els ha suscitats.
Recullo la taula. Corro les cortines i abaixo les persianes de les finestres fins l’ampit. La calma senyoreja, també en el meu esperit.