Cercador
El mag de la Lena
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una nena que es deia Helena havia vestit un nino de mag amb roba fosca (la tallà i cosí l'àvia) on pintà estrelletes brillants de purpurina daurada (restes de material nadalenc que va pispar d'un calaix de la mestra, que sinó s'assecaria i malaguanyada, ni la trobaria a faltar). Li afegí una vareta en una mà. El feia dir paraules estranyes que, divertida, s'empatollava i tot seguit mostrava, des de dins del barret de copa que li treia, un regal sorgit del no res: una magdalena. De les petites, no massa flonja (la pressió del barret l'hauria engrunada) i afegia que es tractava, alhora, d'un tros de cervell de l'il·lusionista. I el de qui la rebia, no obstant, perdia llum. Els pares de la Lena, que regentaven una dolceria, i que cada pasta tenien comptada, trobaven a faltar aquelles magdalenes baby i es pensaven que hi havia algun ratolí que la gata no havia ensumat. La nena pispaire somreia d'amagatotis, escoltant-los, pel plaer de no haver estat descoberta.
Ignorava que l'àvia, a qui amb afecte li representava cada aparició màgica d'aquelles masses esponjoses, havia acordat amb els pares que la nena no fos renyada. A l'anciana li venien sempre bé, les esmicolava i les menjava mentre la nena continuava distraguent-la graciosament. Millor esmicolar magdalenes que tenir els records esmicolats, encara podia pensar, al principi de la malaltia.
Fins que un dia, no massa llunyà, les estrelles del trajo del mag van perdre aquell pols finíssim de bronze i la Lena, si volia entregar magdalenetes a la iaia, ja no era tan petita com per pensar en un astronauta en una nau i enviar-les-hi al cel. Les hi dibuixava a l'ànima.
Ignorava que l'àvia, a qui amb afecte li representava cada aparició màgica d'aquelles masses esponjoses, havia acordat amb els pares que la nena no fos renyada. A l'anciana li venien sempre bé, les esmicolava i les menjava mentre la nena continuava distraguent-la graciosament. Millor esmicolar magdalenes que tenir els records esmicolats, encara podia pensar, al principi de la malaltia.
Fins que un dia, no massa llunyà, les estrelles del trajo del mag van perdre aquell pols finíssim de bronze i la Lena, si volia entregar magdalenetes a la iaia, ja no era tan petita com per pensar en un astronauta en una nau i enviar-les-hi al cel. Les hi dibuixava a l'ànima.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436674 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com