EL JOVE PERIODISTA. Conte Negre.

El Jan, és un jove que en acabar la carrera de periodisme ha trobat una plaça, allunyada de casa, en un petit diari de províncies. No té cap tipus atlètic, sinó que és un xic grassonet i de mitja alçada. La seva cara, és agraciada, però arrodonida i suau. Els seus ulls marrons s’il•lusionen sempre per qualsevol cosa i mostren la seva innocència. El seu cabell negre és laci i el porta amb la ratlla al costat. Mostra en el seu posat, la seva bondat i al mateix temps la seva credulitat. Un bon noi, pujat i educat en una casa, no rica, però on no li ha mancat mai res.

Com a novell, li toquen totes les cròniques de menys importància. Aquelles que ningú llegeix i passa de pàgina ràpidament per evitar els anuncis. També aquelles gasetes que s’han de buscar amb una lupa, com fa la seva mare per guardar-les en un àlbum. Malauradament, per quantitat i extensió, no ha aconseguit encara omplir la primera plana. Com no passi algun afer extraordinari trigarà molts anys a emplenar les altres. Vanes il•lusions de mare, que somnia amb el Pulitzer pel seu estimat fill.

Aquesta nit espera, dins el cementiri, a no sap què ni qui. Ha arribat una trucada misteriosa a la redacció que ha dit que regalaria una important exclusiva al periodista que s’avingués a acudir a les dotze de la nit a l’antic sagrari de les afores del poble. Els altres redactors, han menyspreat la notícia, perquè se’n reben moltes de ximplets, que només volen que riure’s de la credibilitat de la gent.

Però el redactor en cap ha pronunciat, assenyalant-lo amb el dit, amb aire pontifical aquesta salomònica decisió:
 Tu, Jan, benaventurat becari i admirat principiant, teva és la novetat i tots els aquí presents esperem del teu bon treball l’estricte compliment de la més pura realitat. Així ens ho manen, des del més vell al més jove, els sagrats canons del bon periodisme.

El Jan obeeix amb tota la seva candidesa, i per què no té un euro a la butxaca, (viu de la bondat de la patrona i de demanar bestretes del sou). Aquell vespre s’encamina al sacrosant lloc a peu, malgrat estigui a cinc quilometres del poble.

El cotxe, el del taller no li vol entregar si no paga les factures pendents. Com tampoc té diners per gasolina, aleshores tant si es val tenir vehicle o no. El vell cementiri és situat a la vessant de la muntanya on s’assenta el poble. Ja fa temps que normalment no s’utilitza i no està gens cuidat. Sepultures obertes o mig obertes mostren els taüts corcats pels anys i els insectes. En la part on hi ha algun dels pocs nínxols que van construir-se són arrancades les làpides. Se sap d’algun graciós que per ornar casa seva va robar alguna calavera.

Figures d’àngels, creus, caixes de morts i ossos reposen sense ordre ni concert, en qualsevol del passadissos mig tapats per la vegetació. El Jan en el seu deambular a la recerca del punt de trobada ha ensopegat en aquestes restes més d’una vegada, mig caient i havent de recolzar-se per guardar l’equilibri. Trossos de roba vella i bruta corren portats pel vent.

La nit és fosca. A la lluna plena l’obscureixen contínuament uns núvols que portats pel gèlid vent juguen amb la blanca claror. Fa força fred. Les creus semblen fantasmes que muden d’aspecte una i altra vegada. En la llunyania un mussol banyut, un gran duc, llença el seu udol ininterrompudament.

El Jan espera inquiet davant del sepulcre indicat. Es reconeix a si mateix que: Mai havia passat tanta por. Estrenyent-se amb una mà el coll de l’anorac observa amb els ulls esbatanats de terror a dreta i esquerra.

Res és belluga al seu entorn, només l’aire que remou les fulles i el cant lúgubre de l’ocell que es repeteix contínuament.

De sobte una sensació estranya, com un formigueig als peus, fa que vulgui canviar de posició. Però no pot, els peus, són clavats a terra, com agafats per unes mans sorgides de les profunditats del no-res, que li premem per les sabates i li impedeixen córrer.

Escolta novament el soroll de les fulles i un altre cop el crit de l’au rapinyaire. Sobtadament un aleteig pausat i fort, al mateix temps, se sent a la seva esquena. El Jan, gira el rostre i veu l’àngel que convertint-se en un rar ésser diabòlic, comença a obrir la boca mostrant uns monstruosos ullals. Les seves ales, mogudes pels núvols, es baten lentament com en una cerimònia demoníaca. El Jan vol fugir, però els seus peus no es mouen.

Tot d’un plegat apareixen als seus ulls unes papallones vermelles, que momentàniament l’enlluernen amb els seus vius colors, fins que tot d’una, es converteixen en grans i fugisseres papallones negres. Una fiblada dolorosa i aguda travessa el seu pit, sent com si la carn se l’obrís i permetés que una fina fulla, afilada com d’un bisturí, sagí i aprofundeixi dins seu com si la seva carn fos de gelatina. Novament oeix el batre d’ales i també el fúnebre crit de l’au nocturna. Nota el soroll de una llosa al ser arrossegada.

Ja no sent el dolor de la carn lacerada sinó que ara nota més profundament el seu cor ennuegar-se, li manca aire per respirar i poc a poc es dobla damunt la sepultura.

Al Jan, al matí, l’han trobat mort i rígid al vell cementiri del poble. El seu cor va deixar de bategar de por. No havia cap ferida en el seu cos, però el seu rostre blanc i amb els ulls oberts omplí les redaccions de molts diaris.

La seva desconsolada mare ha omplert l’àlbum, no de les notícies escrites pel Jan, sinó les de la seva mort publicada per tots els diaris, com a prova del sacrifici vers el compliment del deure.

El Jan no va poder gaudir del seu nom en totes les portades. Males llengües comenten que més d’un a la redacció va penedir-se tota la vida d’una broma de nefastes conseqüències.

Una comissió de l’ajuntament, vol commemorar el dia de la mort del desaprofitat periodista, per donar els premis del concurs de redacció escolar que portarà el seu nom.

Miquel Pujol Mur.