Cercador
El jove i la ortiga
Un relat de: Josep Maria Panadès López- Compartir:
Al bosc, l’ortiga se sentia dolguda pel menyspreu del jove que, passant arran d’ella, mai li dirigia ni un breu esguard abans de capbussar-se en les fredes aigües del llac. Esperava, pacientment, que un dia les seves fulles freguessin ni que fos un petit bocí del seu cos perquè ell s’adonés de la seva existència. Dolor a canvi d’una mirada. Cada dia guaitava, gelosa, com l’aigua juganera l’abraçava i com el sol, després, li acariciava la pell, eixugant-la fins a tornar-la bruna.
Aquell migdia, el jove, ajagut sobre la roca que li feia de llit, contemplava com els núvols, envejosos, volien ocultar el sol com qui guarda un estri inútil dins l’armari. El vent, entremaliat, volent també fer la seva, bufà per fer-los fora. Però fou tan forta la rufagada, que aquesta travessà el bosc despullant de males herbes tota la contrada. L’ortiga perdé així branques, fulles i flors, restant-li només una arrel mig arrencada.
El jove mai sabé que aquell dia les forces de la natura s’havien barallat per guanyar-se la seva simpatia. Tampoc mai trobà a faltar l’ortiga, que morí de pena al veure’s tan consumida.
Aquell migdia, el jove, ajagut sobre la roca que li feia de llit, contemplava com els núvols, envejosos, volien ocultar el sol com qui guarda un estri inútil dins l’armari. El vent, entremaliat, volent també fer la seva, bufà per fer-los fora. Però fou tan forta la rufagada, que aquesta travessà el bosc despullant de males herbes tota la contrada. L’ortiga perdé així branques, fulles i flors, restant-li només una arrel mig arrencada.
El jove mai sabé que aquell dia les forces de la natura s’havien barallat per guanyar-se la seva simpatia. Tampoc mai trobà a faltar l’ortiga, que morí de pena al veure’s tan consumida.
l´Autor
62 Relats
69 Comentaris
37577 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.