El dinar dels muts

Vam quedar a quarts de dues al davant del Cafè La Silenciosa, en un dels barris més callantívols de la ciutat. Gairebé no hi havia ningú caminant pels carrers; res de passos apressats per arribar a l'hora. Més aviat els afanys dels qui espiaven darrere les cortinetes es concentraven en l'intent, força reeixit, de no aixecar la mínima sospita de moviment. Un pacte tàcit en pro del silenci, en virtut del qual el músic havia substituït al lladre en l'impopular però necessari paper de xacra social. Perquè almenys aquest últim, mentre ens netejava les butxaques de ferralla, igual com feien els músics en passar la safata, tenia cura de no pertorbar el nostre equilibri mental.

En ple deliri de tranquil·litat, com a intent d'ofegar el molest soroll ambiental, s'acordà arribar a una entesa entre tots, però per més esforços esmerçats, fou impossible sufocar l'agitació de les criatures de la natura. Llavors, les protectores d'animals van tancar-se als despatxos, amagant-se dins els calaixos dels arxius més encofurnats, i als ornitòlegs no els quedà sinó abandonar els llargavistes aferrant-se a la recança de l'impotent, per assistir a l'espectacle més macabre i imprevisible. Ni en les nits d'ombres esmunyedisses i imatges irreproduibles haguessin pogut somiar un extermini tan brutal de l'ocellam del país.

De fet, no és precís afirmar que la decisió d'acabar amb la vida dels pardals de l'ecosistema -juntament amb els insectes sorollosos - fos una determinació imposada des de les altes esferes, pel govern i els serveis secrets, sinó que tenien el suport d'una massa de ciutadans callats, com durant les classes magistrals dels mestres dels genocidis del segle passat. De ben segur que la pedagogia antiacústica que havien inculcat alguns psicòlegs oportunistes, acusant-la de provocar perillosos transtorns en la conducta d'éssers perfectament normals, va ajudar a crear una alarma social en contra de l'increment del soroll als nostres pobles i ciutats. No volíem sentir el so que desprèn allò que està viu, i començàrem a criticar la música i la disbauxa del jovent, o el soroll dels vehicles en passar, i en una transició ràpida cap a la insensibilitat, vam perdre el sentit de la relaxació que ens produïa la piuladissa lliure dels moixons; per estigmatitzar-la com a contaminació acústica.

Però aquests pensaments tenebrosos s'esfumaven en obrir la porta de La Silenciosa. La reflexió no hi tenia lloc en un ambient on la monotonia del sense so calmava les ànsies de diàleg. Com que tots plegats ens havíem acostumat al silenci, entenent que la veu pròpia podia ser una agressió al dret de la tranquil·litat de l'altre, ja no ens enrecordàvem de com fer sortir alguna paraula de les nostres boques, reservant-les només com a part de l'aparell digestiu, i per a eliminar substàncies de rebuig tipus reuma i saliva o, en casos d'incontinència gasosa, algun rot esporàdic; que incomodava com la fricció d'un llapis sense punta al paper.

La mestressa de La Silenciosa va acostar-se amb cautela a la nostra taula, disposada, com era la seva obligació, a prendre'ns nota. Davant la impossibilitat de comunicar-nos verbalment, s'establí un diàleg feixuc a base d'SMS: "kliflr al 3333", si volies col-i-flor amb delicioses i cares collonades o "cat-salad" si preferies l'amanida catalana. El menú estava bé de preu i l'ambient, lliure de tabac i d'un soroll angoixant d'olles col·lisionant amb la vaixella, era prou agradable. Però per alguna estranya raó humana se'm féu un nus a l'estómac quan el Barça va marcar un gol i, enlloc del Puyal, hi hagué el silenci.