El dibuix de la Isabel

En Rop es mou molt, la roba del llit es desposiciona i aviat penja de qualsevol manera per un costat, com una llengua de tela que volgués fugir. Com el mateix Rop.

No cridarà perquè vingui i el calmi. No la vol despertar, ara que dorm. Quan descansa vol que descansi. Ha de recuperar-se. L'estima.

S'ha d'espavilar sol. Ho sap, així ho sent. Cal fer el cor fort. En la foscor busca amb les mans el llençol, desesperadament, l'estira fent força perquè la flassada no vol seguir, que ha quedat avall avall com si fos molt lluny molt lluny. No se la pot permetre, malgrat el fred bestial que fa, nit de gener sense calefacció, que no es pot pagar. En Rop, i ha hagut de fer moviments ràpids i bruscos que no desitjava -un avís i un perill- per fi es tapa fins el cap amb el llençol. Protecció. Vol creure que així el dimoni que la Isabel va dibuixar en aquell full de llibreta, va arrebregar i va llençar al celler oblidat del final de l'eixida no sortirà per endur-se'l. La Isabel li va dir que no hi havia res a fer, que cada nit apareixeria i aniria a la seva habitació i que només si es tapava de cap i tot potser, potser aquell ésser no s'adonaria d'ell. Però que si el trobava el dimoni deixaria anar una rialla sinistra i l'agafaria i se l'enduria, el tallaria a daus, deixant el cor i el cervell vius perquè patissin i veiessin com bullia, el cos d'en Rop, a la perola del Maligne que esmolava les dents i es feia sang als llavis i amb la llengua se'ls resseguia i empassava. El dimoni que amb la mirada corglaçava!

Fa dues setmanes del fet. En Rop ha vist el dimoni, ha sentit el seu tacte, li ha vist els ulls. Cada nit s'ha repetit. Cada dia el mateix malson del que pot passar. Per això ha d'estar a l'aguait, ha d'estar-se ben quietet, quasi ni respirar, esgarrifat perquè l'anunciada realitat es pogués esdevenir. La Isabel és bruixa, no és cap mentida, la creu. Mai la retoparia.

Gosa estirar un braç més amunt del capçal del llit i cap a la dreta i arribar a prémer l'interruptor. La llum esvaeix una mica la tremolor. La llum és companyia i escalfor. Se sent insegur encara. Ni d'aquesta manera el neguit s'esvaeix. Necessita imperiosament cridar els crits guardats de cada vegada i no pot. Amb el fluorescent funcionant i el cos colgat sota la roba s'estarà com si fos una estàtua, petrificat, obedient als consells de seguretat. I com cada cop acabarà adormint-se fins l'hora d'anar a escola.


La mare el desperta. Se segueix el protocol del bon dia, del canviar-se la roba, del netejar-se, del got de llet, de la motxilla amb tot a punt, d'abrigar-se i un petó i cap escola. La mare fent adéu des de l'entrada amb un somriure i sense haver-se enfadat pel llum encès altra vegada.

La Isabel ja l'espera al final de la plaça. Per a la mare va ser una tranquil·litat que aquella veïneta uns quants anys més gran que el seu nen s'oferís per anar junts a escola, que és la mateixa.

En Rop no diu res i empassa. Empassa que la mare vagi amb un mocador al cap (que es canvia de tant en tant i mira que sigui de colors i estampats alegres) perquè ha perdut els cabells; que la Isabel li recordi que el paper fet una pilota segueix al celler; i empassa que cap de les dues no l'hagi ajudat -no ho demanaria- a fer les divisions de dues xifres que encara no entén com van i es prepara perquè el senyor mestre, altiu i llunyà, únicament el renyi... i sap que esclatarà a plorar.

I si pogués miraria entre llàgrimes l'autora del relat i li retreuria perquè li ha posat un nom que a l'inrevés és la paraula prohibida d'aquest exercici literari que sembla que gaudeix tant portant a terme.

Aleshores ella entendria que més val fer riure.