EL DIARI DE L’ÀVIA.

Avui hem enterrat a l’àvia i malgrat tothom deia que l’estimava amb deliri han fugit després de les breus paraules d’acomiadament del mossèn. Els meus pares i ma germana han donat mil disculpes: el treball, una reunió de l’escola, una trobada d’amics. Tenien tantes i tantes obligacions que he sospitat que eren simples excuses per marxar i deixar-me la feina de netejar les despulles morals i els records materials de l’àvia Mercè.

Recorro els passadissos de la casa i un cop examinats els mobles, vells de dècades i malgrat la seva qualitat inutilitzables en un pis de nova construcció m’agafo a la barana de fusta de l’escala i recordo la quantitat de raons que rebíem la meva germana i jo per lliscar-hi des del pis superior. Records d’infantesa ja una mica llunyana i un cert regust interior d’aventura.

Pujo els graons i entro en l’habitació de l’àvia. El sanctus sanctorum de la casa on només la reina regia el poder d’entrar-hi. com si al regne de Déu, sant Pere, tingués cura de la quantitat diària d’ànimes i passada la quota establerta tanqués les portes.

Com sempre la presència de l’àvia és viva en cadascú dels racons de la sala.
Maquinalment poso en el seu lloc, les cadires, la tauleta i les cortines que en el moment del sepeli han mogut els de la funerària..

Repasso l’habitació observant si tot és com sempre ha d’estar i baixo les cortines a la seva mida habitual. Ni massa amunt per evitar els raigs de sol ni massa avall que no permeti llegir al llit.

Observo els oberts calaixos del tocador, segurament la meva germana ha fet una requisa ràpida buscant les petites i sagrades joies de què tant parlava l’àvia. Els tanco suaument com si temés despertat a l’absent.

El calaix de la tauleta també és mig obert, potser el primer lloc del reconeixement fraternal. En tancar-lo m’adono d’un llibre de tapes roges, un diari íntim. Em sorprenc, ja què era lluny de la meva imaginació que l’àvia, una dona tant forta de caràcter fos capaç de confiar en un full escrit els seus sentiments.

No hi ha gaire escrit però al fons del calaix noto la presència un altre diari aquest de tapes rosades. Mon àvia amb un llibre de tapes rosades! Sento com si el terra trontollés, sorprès de la meva troballa.

Trec el llibre del fons del calaix, deslligo el llaç daurat i les restes d’una poncella seca, més aviat la tija amb espines, cau a terra. Obro completament el llibre per la pàgina de la flor i trobo els pètals secs però incrustats al paper i els seu ja esvaït color vermell forma com la marca d’uns llavis.

Passo un full i un altre, llegeixo el diari d’una adolescent i no sóc capaç de reconèixer en la noia enamorada a la meva àvia. Parla d’un xicot, de balls, de trobades secretes, d’il•lusions i d’amor. Mon àvia parlant d’amor, impossible de creure! El noi, el Marc estimat, forçat a marxar a la guerra i l’acomiadament en un boix frenesí, ple de temences i d’entrega. Cartes, cartes i finalment cartes sense contestació. Ni mort ni viu desaparegut. On? Cap veu en dona raó. L’èxode o abans, qui sap? Perdut en la disbauxa de la guerra.

El temor, que pensarà el pare, quan sàpiga d’aquesta llavor que creix dins seu. L’Adrià com una solució a l’estrip. Sap que mai gaudirà com amb el Marc. Sap també que l’Adrià a més de gran és dèbil, però sap que l’estima, callarà i serà feliç amb el fill, malgrat no sigui seu.

Penso, així l’avi no era l’avi. El pare porta un cognom que no li pertany i aquell home vell que m’estimava i he estimat no era res meu. Només el pare d’un amor paternal.

Tanco el llibre, el premo firmament damunt el pit i marxo de la casa. A casa meva encenc la llar de foc i deposito el llibre enmig de les brases. Miro les flames i sento el crepitar dels vells fulls al cremar. No vull que hi quedi cap trosset de paper i remoc les brases fins que desapareixen les tapes i de tota aquella història només resten cendres.

Els secrets dels morts són dels morts i val més corre una cortina al temps.

Més el record d’una noia fràgil i enamorada s’anteposa a la imatge rígida, hermètica i ferma de l’àvia Mercè.

Miquel Pujol Mur.