El dia que vaig néixer

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Recordo com si fos avui el dia que vaig néixer. Al cap de poques hores de veure la llum, ja em van separar dels meus germans i em van portar aquí, a on em van donar a gent desconeguda. Des de llavors, he anat passant de mà en mà, unes aspres i maldestres, altres dolces i curoses.
No em puc queixar, però, ja que fins ara he dut una bona vida i sé que he estat útil i estimat per moltes persones. Així doncs, quan acabi la meva existència, que espero sigui molt llarga, crec que hauré fet un bon servei a la societat. Ara només penso si algú, quan sigui vell, em seguirà estimant i, si no és així, on aniré a parar.
El dia que vaig néixer no sabia què seria de mi ni per a què venia a aquest món. Ara sé que ha estat un encert fer-me viure i, sigui el que sigui de mi, moriré feliç. Només demano passar el meu últim dia de vida en aquest indret, on he viscut rodejat de companys i gent que m’aprecia, aquest lloc tan estimat per mi que, no sé per què, en diuen biblioteca.
El dia que vaig néixer va ser un bon dia.

Comentaris

  • Quin millor...[Ofensiu]
    AVERROIS | 06-01-2014 | Valoració: 10

    ...amic que un llibre i quin millor lloc per ell que una biblioteca. Moltes vegades hem comprat un llibre o més d'un i ara, després d'haver-lo llegit, està inmòvil a una prestatgeria. Quants llibres deuren haver aturats en les cases esperant el caliu d'unes mans ansioses per saber el que poden explicar.
    Un bon relat JM i benvingut a relats a on els llibres no agafen pols.
    Una abraçada.

  • Benvingut, Josep[Ofensiu]
    Encarna Romero | 05-01-2014 | Valoració: 10

    Hola, Josep.
    Un bon relat. M'agradat molt.

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

62 Relats

69 Comentaris

37680 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.