El Deu d'aquí, i altres opcions

Vacil·lacions d’un mort
No he estat mai gaire predisposada a creure en cap cosa que no tingui una prova empírica, i per tant, posar per escrit aquesta història m’està costant un munt. He fet trenta-dos esborranys i tots han acabat al cubell blau de les escombraries. Aquest serà el definitiu, per que abans jo mateixa no comenci a dubtar de les meves paraules i la memòria m’amagui els fets, vull deixar testimoni de tot.
El meu home, que en pau havia d’haver descansat, se’m va aparèixer a casa, ara fa més d’un any, reencarnat en un borinot. És ben estrany però de seguida el vaig reconèixer. Potser per la seva mirada, o pel seu costum de passar del menjador a la cuina i de la cuina al menjador vint vegades mentre jo preparava el sopar. O potser per que em va parlar i em va recitar, per mirar de convencem, la nostra poesia, aquella que un dia molt llunya em va enamorar.
Mai no he estat creient, cap confessió em va seduir ni va interessar-me prou com per deixar que ocupés un espai al meu pensament. Però sempre vaig pensar que si un dia, ves a saber, la proximitat de la mort m’abocava al mon espiritual, les meves reflexions ideològiques em conduirien cap el Deu que de petita m’havien intentat convèncer que existia. I ara havia de replantejar-me tot plantada al menjador parlant amb un insecte que gemegava mentre acariciava el meu dit nu, reprotxant-me que m’hagués tret l’anell de noces abans no havia passat ni tan sols el primer Nadal.
Passat el xàfec, quan va cansar-se de reprovar-me unes quantes coses que considerava que havia fet malament, vam seure (es una manera de dir) al sofà.
Li vaig deixar que m’expliqués tot allò que li havia passat des d’aquell dijous que va quedar-se adormit al cinema, i després mort. No s’hi va adonar que havia canviat de cos fins que no va trobar-se ben despert i va sentir un zum zum molest al que va haver d’acostumar-se en els dies següents. Portava ja quasi cinc dies endormiscat quan va fer eclosió l’ou i va sortir a una galeria enganxosa, on va menjar i menjar per pur instint, fins que al cap de dues setmanes va marxar cap a l’exterior a buscar-se tot sol les garrofes. De fet, el que buscava incessantment era pol·len i nèctar, pol·len i nèctar, dia rere dia i hora rere hora. I el depositava amb molta cura altre cop a la galeria d’on havia sortit, on dotzenes d’ous esperaven per a fer eclosió i així continuar, com en un bucle, el cicle de la vida.
Un dia, però, va tenir una regressió al passat. Sense saber hi com, s’hi va veure de cop com un humà, la seva pròpia imatge al petit cervell, una imatge molt semblant a la dels essers gegantins que li donaven cops de drap cada vegada que se li ocorria acostar-se a les flors del costat de la pèrgola.
Les continues reflexions el van fer baixar considerablement el seu rendiment en la seva tasca com a insecte (de fet, també li havien fet baixar, anys enrere, el rendiment en la seva ocupació de marit), i la seva reina el va fer fora del grup.
I així, després de separar-se de la nova parella, va venir a buscar escalfor i a reclamar-me la companyia. D’això, però, havíem de parlar. Continuava sent l’egoista mascle que pensa que tot està al seu abast, que només li calia demanar-lo per aconseguir-lo.
En aquestes dilacions ens trobàvem quan un dia de primers de desembre, a la arribada dels primers flocs de neu de l’any, me’l vaig trobar tirat al costat de la finestra, mort per segona vegada.
Vaig notat un petit pessic al cor, potser encara una mica més dolorós que el de la seva primera mort. En els dies que havíem xerrat asseguts (es una manera de dir) al sofà, començava a notar-li una empatia i un sentiment que si havia tingut alguna vegada l’havia amagat de tal manera que cap dels presents ens hi vam adonar mai.
Amb cura vaig agafar el petit i peludet cos del terra i el vaig ficar dins del test a on guardava part de les cendres de les seves restes anteriors, sense pensar que encara acumularia mes marits en els mesos que passaren.
Abans de l’estiu vaig veure la seva mirada i vaig escoltar la nostra poesia en el cos d’una papallona, d’una sargantana i d’un ratolí. I cada vegada les nostres reflexions ens apropàvem més i més. Potser ens estàvem coneixent molt més del que mai no ho havíem intentat fer.
Quan la veïna va tirar-li la sabata i el va matar d’un cop precís vaig plorar agenollada, mentre m’apropava a la cara i omplia de petons el ratolí gris que m’havia fet companyia en les últimes setmanes. Ella va agafar-me pel braç i va intentar convencem per a que fos a visitar un terapeuta especialitzat en dols.
Superat el primer ensurt que em va provocar la mort violenta de l’últim cos, i acostumada com estava a la nova aparició, en no més d’unes setmanes, del meu reencarnat marit, vaig decidir no patir i esperar-lo tranquil·lament. Igual que quan la feina el feia viatjar uns quants dies fora del poble, i jo gaudia de la meva solitud encantada de la vida.
Els mesos van anar passant, uns més ràpid que d’altres, però tots avançant en el calendari sense treva. I quan un altre Nkadal va treure el nas jo vaig començar a sentir-me veritablement angoixada, pensant que aquesta si que era la definitiva, i que mai més podria gaudir de la seva (petita) companyia.
A la matinada de Sant Esteve, en un dia assolellat i plujos, amb un Arc de Sant Martí que va durar inusualment més d’un hora, vaig preparar seixanta-sis canelons de carn. Vaig guarnir la taula per rebre els meus dotze amics més propers, amb els quals havia compartir els últims nadals.
A dos quars d’una, però, una trucada rere l’altre m’avisava d’un incident o una malaltia que els hi impedia venir a casa meva. Sola com un mussol vaig obrir una ampolla de vi i vaig seure al sofà, mustia i decebuda.
No havia acabat la primera copa quan el timbre de la porta em va fer abandonar els meus pensaments derrotistes.
Al replà, un home barbut i prim, vestit amb una túnica de cotó de veritat, d’aquest impossible de trobar a cap botiga, va presentar-se i em va explicar el motiu de la seva visita. Semblava enutjat i el vaig fer passar al menjador, abans no sortissin els veïns a tafanejar.
_ Soc Jesús de Nazaret, no sé si us sona el meu nom. He sentit que un català ha agafat el camí de la reencarnació, i el Déu de Catalunya, el de sempre, m’ha enviat aquí per resoldre aquesta situació que hem trobat contrariant i enutjosa.
Jo li vaig dir que de fet el meu marit havia nascut a Huelva, que de català tenia tant com el Finito de Córdoba, i que no havia aprés ni tant sols a dir bon dia en els trenta anys que havia viscut al barri, amb un esforç malaltís per no perdre les seves arrels. Em va mirar amb paciència i va aclarir-me que tant s’hi valia, català o andalús, que tots, una vegada morts, seguíem el mateix camí.
Començava una de les mil converses que mai vam aconseguir acabar sobre les costums i tradicions i ideologies de la península quan el timbre va sonar per segona vegada.
Aquesta vegada rere la porta un home tapat del qual no vaig acabar de deduir el seu aspecte, es va presentar:
-Hola senyora, soc en Mahoma. No es habitual que em deixi veure però he vingut per un tema que ens te trasbalsats. Tenim constància de que el seu marit, de tradició familiar musulmana, havia agafat el camí de la reencarnació, i això es una qüestió que em d’aclarir quan més aviat millor, abans no agafi una vida terrenal llarga altre cop.
En això tenia raó, com que fins ara els cossos utilitzats eren d’animalets de curta vida, encara es trobava a temps de fer i desfer sobre el seu destí postmortem.
El vaig fer passar també al menjador, on el Jesús s’havia servit tot sol mitja copa de vi. Encantada de que es trobés com a casa seva li vaig fer un somriure abans de donar les meves explicacions a Mahoma.
_De fet, el meu marit no va practicar mai la religió del seu pare, un marroquí que va marxar del seu país a treballar a Espanya, i que va instal·lar-se a Huelva.
Mentre reflexionava sobre la meva resposta va veure a Jesús assegut i es van saludar. Pel que sembla es coneixien, de fet el seu cap era el mateix, encara que estaven a departaments separats i amb petites diversitats. Mahoma em va refusar la copa i va agrair-me un got d’aigua fresqueta.
A la petita taula de la sala vaig preparar un petit aperitiu de “ganchitos” i olives, contenta amb les meves inesperades visites. Però no m’havia acomodat encara al sofà quan altre cop el timbre de la porta va sonar amb un ding dong pausat i ple de calma.
_Recollim les conseqüències d’allò que sembrem.
_Bon dia- li vaig respondre- en que el puc ajudar?
_Com més donem la nostra energia, més torna cap a nosaltres
Com em va agradar aquest home! Per un moment vaig pensar que era el meu marit reencarnat amb un karma d’allò més bo. Però vaig deixar de somiar truites quan es va presentar.
_Senyora, soc un descendent del Siddharta. No pensi que em venia molt de gust ficar-me en el conflicte, a una sana espiritualitat no li convenen, però ho he hagut de fer. No podia quedar-me parat mentre el seu marit, el qual venia sovint al Monestir del Garraf a donar voltes a la “Estupa” i a meditar, es veu enmig d’aquestes controvèrsies. He sabut que en la seva recerca del karma ha passat ja per diverses vides i que progressa adequadament.
Hauria passat hores escoltant a aquest home, però vaig tornar a la terra i al meu menjador sabent que havia de resoldre tot l’enrenou.
En Mahoma i en Jesús li van fer amablement un racó al seu costat. De moment semblava que a casa meva havia entrat només gent de pau, i jo em portava com una perfecta amfitriona. Vaig treure més olives, tot i que semblava que el senyor del monestir budista no estava gaire interessat en els pica-pica.
I abans que ni tan sols arribes a prop del sofà, a seure d’una vegada a xerrar una estona, per quarta vegada van tocar altre cop al timbre.
Sempre he estat persona de rebre amics a casa meva, fins i tot quan el borinot del meu marit (quina gràcia, m’ha sortit sense voler) era viu i semblava que qualsevol presencia humana li destorbés. Però he de reconèixer que ja m’estava empipant una mica el degoteig de visites inesperades del matí, i quan vaig obrir la porta portava una cara de pomes agres que de seguida va notar el meu visitant.
_Epa! Ho sento dona, no volia destorbar. Ni tan sols allà baix vaig trobar-me amb na cara tan aspra!!
_Perdó, perdó, vostè dirà – li vaig dir- es benvingut a casa meva
_Soc en Pere Botero, senyora, i li faig de missatger al mateix dimoni. Entenc, doncs, la seva cara si m’ha reconegut.
Jo hores d’ara ja no em sorprenia de res, i li vaig dir que no, que mai no havia tingut el plaer de veure-li la cara enlloc, i que per tant no sabia qui era.
_El senyor dimoni em demana que li traspassi el seu enutjo, i m’ha de creure quan li dic que quan s’enfada, s’enfada de debò. El seu marit havia fet abans de morir algunes barrabassades que podien fer-lo mereixedor de baixar al mateix infern per la resta dels seus dies.
Jo vaig quedar-me blanca, no sabia quantes més coses havia de saber de l’home que havia viscut amb mi més de vint anys.
_Veig que no estava assabentada, vostè. No s’amoïni, no vull pas fer-la patir. Les seves malifetes no son tan greus, però els paràmetres per mesurar-les canvien amb els temps, i ara per ara ha donat una mesura que bé la podíem considerar com a apte per entrar a l’infern.
_Però llavors deu estar a petar- li vaig dir- deuen haver-hi llargues cues
Mentre ell assentia amb el cap, el vaig acompanyar amb la resta. L’olor de sofre va contrariar una mica als presents, tot i que els “ganchitos” emmascaraven qualsevol aroma.
Abans de que aconseguís apropar-me a la cuina per portar una beguda al meu nou convidat, una nova trucada em va fer recular i desfer les meves passes.
Començava a sentir-me neguitosa i a dubtar, tot i que m’estava preparant de bon matí a rebre un grup de gent, que tingués res per oferir a un grup tan variat.
Sentia xivarri al replà i vaig afanyar-me a obrir, abans que la veïna sortís.
Només vaig poder reconèixer al Zeus (que també li deien Júpiter), a Marte, amb ganes de baralla, a l’Eros, del qual m’hauria pogut enamorar, a l’Afrodita, que es mullava els llavis, a l’Apolo, guapíssim, i a uns quants més que vaig fer passar, curiosa, cap el meu pis.
Mentre jo a la cuina treia els meus canelons, pels que menjaven carn, preparava amanides i croquetes d’espinacs, pels que no, i sucs, i raïm, i pollastres sencers (els romans a les pel·lícules sempre menjaven molt) , sentia com a la sala, ordenadament però una mica acalorats, tots els meus convidats lluitaven per endur-se’n al meu marit. I jo, que quan estava viu no hauria dubtat a regalar-lo, ara, després del temps, vaig sortir, abans de que les veus pugessin més el to, en la seva defensa.
_Senyors, senyores, si us plau -vaig començar, mentre amb una forquilla picava una copa per cridar-les l’atenció- tot i que he de confessar la meva ignorància en aquest tema, que mai no m’havia preocupat, potser només es qüestió de seny que podem prendre una decisió raonable.
Tots van callar, i jo, torbada per la mirada penetrant de l’Apolo, vaig continuar.
_Heu de pensar que tots teniu raó i que cap la te, que en aquestes coses no es pot ficar ningú, que són molt delicades. I es per això mateix que potser no li toca a ningú de nosaltres decidir res, sinó al mateix implicat. He de dir, però, que jo tinc una alternativa diferent, que potser no heu tingut en conte. Tinc una vida feliç i sempre la he tingut, encara que de vegades algunes coses miren d’aixafar-me els dies o les nits. Al dia següent, torna a sortir el sol i encara m’agrada més que no l’anterior. I per que us dic tot això?
Vaig sentir-me cohibida al veure els seus rostres interrogant-me amb la mirada, plens de curiositat.
_Doncs per que be ens podríem plantejar també tenir prou amb la vida i no voler res més.
Tots van encongir les espatlles, i xiuxiuejaven amb conformitat o reprovació, cadascun dient la seva.
_De totes maneres, i com que podria ser que la meva no fos tampoc l’encertada, hauríem de deixar que tot solet decidís.
Tot just havia dit això que vaig pensar que segurament m’ho preguntaria, com feia sempre per tot.
Dit això els vaig fer seure a la taula i vaig picar les mans per que comencessin a servir-se els plats. Entre naps i cols el dia va passar amb una conversa distesa i molt agradable, fins que al vespre ens hi vam adonar que havíem deixat ja de parlar d’on havia d’anar el Miquel, el meu home.
I entre copes de vi, gots d’aigua i sucs vam començar a recordar les coses bones ( i no tan bones) que ens venien al cap de la seva vida aquí a la terra.