El debut

Un relat de: Ginebreda
En entrar a la Boqueria, la Consol es tragué la còfia d'una esgarrapada i la desà a la butxaca del davantal blanc i emmidonat. Un ble de cabells li caigué sobre el front.

Era tan matí que els mossos encara descarregaven mercaderia. Un pinxo amb brusa blava de traginer i una punta de cigarreta a un costat de la boca la va mirar de cap a peus i li tirà una floreta:
- Quan surts a passeig, rossa? Mira que et porto on vulguis...

Les pageses arranjaven les parades curulles de fruita i verdura. Cistells plens de maduixots vermells, escaroles blanques, faves, pèsols, cebes de Figueres i espinacs. Si li quedaven diners en marxar, en compraria un manat per fer una truita fregint-los amb uns allets i uns grans de mongetes cuites. Aquella menja senzilla, de poble, els havia agradat tant als senyors que tot sovint li demanaven que en fes.

Deixà enrere les carnisseries tancades perquè avui era divendres, dia d'abstinència i va anar cap a les parades de peix. Unes quantes criatures xipollejaven en l'aigua pudenta de la segla que arrossegava la sang, les escates i els caps dels verats que les peixateres netejaven. Una d'elles va cridar:
- Passeu d'aquí! A emprenyar al carrer!
- Mireu que crido la Vampira!

Un nen li va treure la llengua i fugí corrent sense semblar espantat per l'amenaça. Feia uns anys havien atrapat una dona que treia la sang a les criatures i en fabricava tota mena de remeis. Al pis que tenia al carrer Ponent van trobar un munt d'ossets de tanta canalla que havia matat. La Consol s'esglaiava pensant què faria si li passés alguna cosa al seu petit Ferran que ara dormia al bressol com un angelet i a qui podia tenir amb ella per la bondat de la senyora que es delia per les criatures.

Les peixateres pregonaven:
-Gambes de Palamós! Què belluguen! A ral!
-Musclos de la Barceloneta! Llucet d'Arenys!

Va comprar una lliura de rossellones i li va costar triar un lluç de palangre prou maco, amb les ganyes ben vermelles i els ulls brillants. El faria amb salsa verda, quatre pèsols i ous durs, com li agradava al senyoret que era de Sant Sebastià, donostiarra, deia ell.

Abans de sortir es va endur els espinacs, una paperina de pèsols i va demanar tres unces de cireres pel nen. El paperet on estava apuntat el preu del lluç es podia arreglar una mica i canviar a llapis el "3" del "63" per un "8" i així veure riure l'infant, les galtones i la barbeta vermelles de suc de cirera.

Es tornà a posar la còfia i va córrer Rambles avall, cap al moll, amb el cistell al braç per fer la cosa més important del dia.
De seguida va arribar al Cafè de les Set Portes i no es va poder estar de donar una ullada a través dels vidres. Les rajoles de terra, blanques i negres, brillaven de tan netes i totes les taules de marbre estaven ocupades per senyors que prenien cafè i fumaven grossos havans parlant segurament dels darrers atemptats.

Com que era d'hora encara ningú no jugava a les cartes i la taula de billar estava buida amb la làmpada apagada.
Els cambrers voltaven atrafegats amb safates plenes de tasses de cafè, rebosteria, gerretes amb aigua i platets amb bolados.

Quan el rellotge que presidia la sala marcava les vuit en punt, la Consol entrà per la vuitena porta, la de servei i pujà les escales d'una tirada mentre treia de la senalla el mantó de Manila i un vano que duia embolicats sota el recapte. Al pis de dalt, assegut al piano, hi havia el mestre. La Consol li donà pressa:

- Corri, que tenim menys d’una hora.

El pianista, enfadat, contestà que encara gràcies que la deixava assajar tan aviat perquè no la trobés a faltar la mestressa. Tanmateix, sense esperar més, va atacar els primers compassos de "La Pulga". La noia s'embolicà amb el mantó i, les mans als malucs, es va posar a cantar, graciosa i amb molta picardia, la cançó que, en un futur, faria aixecar de la cadira els senyors del públic.

De tant en tant, un ample somriure li il·luminava la cara quan pensava en la rialla que faria el nen en veure les cireres. La senyora encara dormiria i ella tindria temps de fer la xocolata i tot. Al carrer, un home encolava cartells mentre la Consol buscava la puça:

Café de las Siete Puertas
Sábado Noche
Gran Debut
De La Bellísima Cantante y Bailarina
Venida Directamente de su Gira por Europa
Bella Consuelo

Comentaris

  • El cuplet[Ofensiu]
    Prou bé | 28-10-2023

    Un gènere musical propi d'una època que descrius amb molta fidelitat i utilitzant un llenguatge molt acurat. El relat m'ha transportat a uns temps que vaig viure de petita, molt petita, quan al celobert de casa ressonaven coples i cuplets alguns cantats per dones que feinejaven a la cuina.

    La compra al mercat, rambla avall amb el cistell al braç, les set portes i el que hi veu, i sobretot la imatge del somriure del nen sempre present...
    Enhorabona!
    Amb total cordialitat

l´Autor

Foto de perfil de Ginebreda

Ginebreda

27 Relats

110 Comentaris

4346 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
La Ginebreda és un ésser de l'imaginari català amb forma de dona d’aspecte arbori amb el cos de fusta, molsa i escorça. Té un temperament sanguinari i violent.

Però també va ser una dona real:

Eulalia Ginebreda (1584-1619) es va casar amb Pere Joan Totxo i en va prendre el cognom (es passà a dir Eulalia Totxa) .La seva mare, La Ginebreda (difunta abans de
1615) diuen que va ser qui va ensenyar a l'Eulàlia en quin bosc podia anar a trobar a Satanàs.
És acusada de bruixa, d'anar al bosc de Can Figueres de la Quadra a venerar al dimoni i de fer cas de les seves ordres. Se l’acusa d’intentar assassinar a diverses persones i de liderar un grup de sis o set dones.

El 1619 és empresonada, portada a Barcelona, sotmesa a turment i finalment penjada el 26 d’octubre a Terrassa.

Font: Lo negoci de las bruxas
ARXIU HISTÒRIC DE TERRASSA
ARXIU COMARCAL DEL VALLÈS OCCIDENTAL