EL CULLEROT GELÓS.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Si jo hagués estat més valent ara no seia un cullerot solitari. Sempre penjat de la paret amb els altres de la meva espècie. Esperant, mentrestant, per ser utilitzat per una mà humana. Hauria tal vegada declarat el meu amor a la cullera grossa dient-li:
 Què formosa que ets, cullereta del meu cor- A les del sexe femení sempre els agrada que els hi diguin això de petita i bufona- Tu, cullera alta i ben plantada, que regnes entre les culleres del calaix. -Això d’alta i ben plantada encara que no lligui amb el diminutiu anterior també els hi plau, així es veuen més estilitzades i a quina no agrada ser una supermodel de les culleres.

Ara, si hagués estat agosarat, gaudiria de la seva agradable companyia entremig de forquilles i ganivets. I les culleretes xiques, les de postres i les de cafè, dringarien joioses amb el seu so metàl·lic, com d’alegres campanes, mentre dansaven al nostre voltant. La cullera grossa i jo, el cullerot, una parella sense parangó i molt necessària entre els estris de la cuina.

Hauria de fer un esforç. Sí, la propera vegada que ens trobem a la pica quan es renten. O millor seria quan estiguessin posats a assecar-nos, una vegada nets i polits. Quina vergonya que em fa, quasi el meu acerat cos es posa vermell només de pensar en romandre al seu costat.

Verdaderament vaig fallar molt, quasi imperdonablement. Quan van posar-nos al rentaplats nou, ara no el fan servir gaire. Diuen que per dues persones no val la pena. Però aquell dia si que hagués pogut. Imagineu-vos-ho, tots dos junts, la quitxalla fent gatzara divertint-se amb les pessigolles de l’aigua calenta que bombollejava entre nosaltres.

I nosaltres, seriosos, sentint les bombolles del sabó fent massatge al nostre cos. Banyats amb l’aigua tèbia, l’un al costat de l’altre. El líquid element amb la seva força ens apropava, quasi a tocar-nos. Ella amb un mig somriure, com estimulant-me i jo, com un infatuat carallot no vaig gosar a avançar-me i fer-li un petó a la lluenta galta.

Covard! Indecís! Ploramiques! Ara et planyés pel que hauria estat la teva vida acompanyat de tan agradable parella. Hagués estat un feliç vagareig dins el calaix, un frec a frec continuo. Ara, si hagués estat ardit seria el rei del cullerots i regnaria amb la seva companyia.

“Si hagués, hauria ara, tal vegada fos, potser seria”. Tants cops ho repeteixo que penjat a la paret engrogueixo de tristesa. Si pel meu gust fos, ara mateix en deixaria caure al terra. Aleshores, abonyegat i torçat, potser la mestressa en posaria dins el recinte amagat de l’estimada.

Ja tancats i junts tots dos, malgrat la presència dels altres, jo faria el que hauria d’haver fet. Declarar-li la meva admiració, la meva estima i el meu respecte. Aleshores l’un al costat de l’altra realitzaríem el joc que fa temps hagués passat i hauria d’haver estat si jo no fos un avorrit cullerot. Dit i fet, avui en deixo caure de la paret i demà la mestressa en ficarà al calaix al veure’m copejat.

Estic content la mestressa m’ha recollit de terra i com ja no sóc tan polit per estar penjat, ara m’ha ficat en el calaix. Però que veuen els meus ulls! Cul d’olla negra! Maleit llevataps! Caldera vessant! Ja m’ho havia dit el trencaclosques: “Mira que aquesta que tan estimes beu els vents pel forquillot gros”. I jo no m’ho vaig voler creure. Què podia trobar en aquest sòmines de tres pèls? Ai, si ho hagués sabut, potser no m’hauria tirat des del penjador de la paret. Almenys, no estaria abonyegat!

Però que estàs dient cullerot de tristos pensaments? Després de tan plorar, si hagués, hauria i tota aquesta “menjada de coco”, com una feble cullereta, de tres per quatre, per què no clamés al cel demanant venjança! Total, per una bagassa de mal seient!

M’ha traït! Cul de paella cremada! Gresós setrill de mal oli! Com pots suportar el veure’ls fent-se carantoines ensucrades! Ai de mi! Un cullerot gros no pot mai permetre que la seva estimada, davant dels seus propis ulls, faci moixaines en un forquillot de mala raça.

Tu trencaclosques et dono la llibertat si li trenques les pues al forquillot. Meva, és la venjança! L’honor del cullerot gran mai pot ser ultratjat! Després m’aprofitaré de l’hora de la seva cita per introduir-me al seu reducte.

Entro sigil·losament i em poso, en silenci, estirat al seu costat. Em mira amb els ulls mig tancats i acariciant la cara (per tant, sap qui sóc) em renya amorosament.
 Ja era hora que et decidissis, estimat!

No sé que dir. Però el dubte enverina el meu cor. I si fos una mentida de la mala cullerota. Ai, caldera bruta! I si m’enganya, i pèrfida tant li dóna qui hagi al seu costat? L’amor, el dubte, la gelosia, lluiten desaforadament en el meu gros cap. Ah, no! Els he vist amb els meus ulls, fent-se mútues carícies. Un núvol vermell omple el meu pensament. No! No! Llançant-me damunt del que tan estimo amb un cop de cap destrueixo la seva bellesa.

La miro. Em somriu! Oh, trist cullerot! T’has deixat portar per les passions que han ofegat el teu bon cor. Tan entabanat tantes idees! I si no fos una meuca? M’allarga la mà i em diu en veu baixa:
 Només volia que vinguessis al meu costat. Si haguessis estat més decidit hauríem...

Penedit, enrabiat amb tot i amb tothom veiem la seva bellesa deteriorada m’abalanço damunt seu plorant i tanta és la meva aflicció que poc a poc sento estremir el seu cos de cullera grossa.

Què puc fer? He mort la cullera del meu amor. No hi ha pau dins meu. Sóc una desgraciada desferra de cuina. No puc fer res més que fugir. M’arrossego entre els enquimerats membres de la coberteria i mirant per darrera vegada la trista despulla del meu amor crido:
 Vatua l’olla! – exclamo, llençant-me de cap al terra de la cuina.

L’endemà la mestressa veu el meu desori i agafant-me sento que diu:
 No serveix per res.- I em llençà a les escombraries.

Miquel Pujol Mur.

Comentaris