El crac de la lliga

-La mútua és a l'Avinguda Tibidabo 63- m'informa el responsable de Match Gol.

Hi vaig el mateix dissabte a la tarda, feliç de poder gaudir amb la meva cama ranca d'un bon passeig pel magnífic pendent del carrer del Tramvia Blau.

Arribo a l'edifici en qüestió i m'envien al soterrani. Després de demanar-me les dades, una hieràtica recepcionista amb bata mig descordada que deixa entreveure un subtil escot m'adreça a una sala d'espera de blanques parets i reposaculs verds amb olor de desinfectant i fil musical d‘efecte narcotitzant.

Aproximadament minut i mig més tard, una bata blanca amb bigoti i ulleres que poc li falta pels seixanta fa acte de presència a la sala d'espera on, tret de mi mateix, ningú més no s'espera. 'Yerard' Pérez? -pregunta com si hi hagués algú més que pogués dir 'jo'- Acompanyi'm- El tuf de 'Don Limpio' i la 'bossa nova' adaptada a les oïdes mèdiques ara se'm fa del tot insoportable. El facultatiu desapareix entre els corredors inhabitats oblidant que la meva capacitat de córrer s'ha esvaït al minut vuit de partit contra Canijos Boys. Intento seguir el seu rebuf i, quan arribo al consultori tres, me'l trobo arrepenjat a la cadira amb cara de fer més de dues hores que hi reposa.

-Segui -diu autoritari- I doncs, què ha passat?

-El genoll -dic jo- He sentit un crac.

-Fa molt dies d'això? -pregunta, tot preparant-se per disposar els seus dits pel teclat de l'ordinador.

-Tot just tres quarts d'hora.

-Futbol?

-Futbol.

-Tregui's el pantaló i vagi cap a la llitera.

-Aniré una mica lent. És que em fa mal el genoll.

-No es preocupi... I què? -sembla torbat per la pausa silenciosa que s'obre mentre jo intento treure'm el camal dret del pantaló- I què fa vostè, 'Yerard'?

-Sóc periodista.

-Ah -se l'il·luminen uns ulls que em pensava que mai no abandonarien l'estat de pansiment- De La Vanguardia?... d'un diari esportiu?

-No, no, només treballo en una petita agència desconeguda i improductiva.

-Ah -els ulls tornen al seu estat natural de desencís- Però tot bé, no?

-Sí, sí, tot bé -responc tot anant cap a la llitera.

Les mans del traumatòleg es passegen pel meu genoll dret estrenyent de tant en tant en zones vàries tot inquirint el clàssic "li fa mal, aquí?". Les meves cèl·lules grises comencen a generar tot tipus de dubtes sobre aquell personatge que no sembla haver-se reciclat en la seva especialitat des de fa trenta anys com a mínim. Tot d'una, potser per la materialització d'aquests malfiaments mentals, els dolors que m'havien dut fins aquell soterrani del terror ara semblen haver desaparegut.

-Jo no hi veig res. Res trencat, si més no.

-Però doctor -em costa anomenar-lo així, ho reconec- Jo he sentit un crac.

-Oh, un crac, un crac. Hi ha cracs i cracs -la conversa ja no té desperdici- Un crac no té per què significar que hi hagi res trencat. Pot ser només una elongació excessiva d'algun dels lligaments. De totes maneres, farem una radiografia.

Com si se li hagués enviat un missatge telepàtic, un altre home de bata blanca, aquest molt més jove però fent gala d'uns ulls tan vius com els de l'especialista, entra en el consultori tres.

-Radiografia? -pregunta, iniciant un diàleg que deu haver reproduït set-centes vegades fins el dia d'avui.

-Radiografia -respon el doctor.

-És molt lluny la sala de raigs X? -inquireixo, amb l'esperança que sigui a prop i no em calgui tornar-me a posar els pantalons.

-Uns cinquanta metres -respon l'infermer.

-Ah, així no cal que em torni a vestir.

-I tant que cal que et vesteixis -ara veig que aquest em tuteja- No sigui que agafis també un refredat.

Torno a posar-me els maleïts texans i les sabates mentre l'infermer -o potser és radiòleg?- m'espera amb impaciència al corredor i amb un lleuger rictus de fàstic. En veure que ja estic preparat comença a caminar a bon ritme en direcció als Raigs X oblidant-se també de la meva incapacitat de mobilitat transitòria. Quan ja em porta vint caps d'avantatge i mentre m'adono que passo per davant de la hieràtica de l'escot i penso que s'hagués sentit torbada de veure el client de la tarda passejant-se en calçotets, el cada cop més radiòleg que infermer em fa un comentari que, donada la distància que ens separa, evidentment no puc desxifrar. Entrem a la sala radiactiva i amb tot el cinisme del món em diu:

-Ara t'hauràs de tornar a despullar.

Fill de puta. Em trec les sabates i els pantalons, m'estiro sota aquell poderós instrumental que imagino precipitant-se i aixafant un pacient. El radiòleg -o era infermer?- fa un parell de fotos del meu genoll lesionat i, encabat, em mira fixament als ulls i sense dir-me res jo ja li maleeixo els ossos. Amb les dificultats de sempre, em pujo els pantalons dedicant lògicament més temps al camal dret, em calço, surto de la sala per fer els 50 metres de camí ara de manera inversa i torno a passar per davant de la hieràtica de l'escot que ara tecleja malaltissament amb un dit de cada mà el que, de ben segur, no deu ser la llista de pacients del dia. Arribo al consultori tres on el doctor segueix assegut gairebé en la mateixa posició amb què l'he deixat cinc minutets abans. M'assec, notant que la cama m'està demanant una pausa.

-No, no, no segui. Ara li posarem una bena compressora.
S'haurà de...

-Sí, ja sé, ja sé... les sabates i els pantalons.

Pujo altre cop a la llitera, preguntant-me qui serà ara el mestre de cerimònies. Hi haurà un nou personatge en aquest bodevil? La resposta no es fa esperar. Just en l'instant precís que el 'timing' de l'obra sembla requerir, fa entrada per la porta del consultori tres l'home que jo ja havia batejat com a especialista radiòleg i que ara es disposa a fer tasques de vulgar infermer.

-La cama dreta? -ja no recorda ni la cama que fa quatre minuts m'ha radiografiat.

-La dreta, sí -responc amb paciència.

Comença a embenar-me la cama des de poc més amunt del turmell. I jo, fent un càlcul de la llargada de la bena, m'horroritzo pensant fins a on serà capaç d'arribar aquell cretí. El paio es pren seriosament la feina compressora i, a cada volta de bena, sembla disminuir un tres per cent el reg sanguini de la part baixa de l'extremitat. Però ell, ben tranquil i amb aquells ulls de peix bullit que recorden l'Stallone, no s'immuta pel color morat que comença a fer-se evident en els soferts dits del peu i segueix embenant. S'acaba la bena a l'altura de quàdriceps i bíceps femoral i el meu ou dret que, no les tenia pas totes, respira alleugerit.

-Perquè no et caigui la bena te l'hauré d'enganxar a la pell -diràs als pèls, cabró- Així quan te la treguin te'n recordaràs de mi.

-T'asseguro que m'he quedat amb la teva cara -li espeto sincer.

I així, amb la darrera pujada de pantalons i calçada de sabates, el traumatòleg decimonònic em dóna el resultat de la meva exposició als raigs X que, com tots dos sabíem, no exposa cap anomalia, simplement perquè la radiografia només pot mostrar els ossos i no l'estat dels lligaments. Receptant-me el pertinent antiinflamatori i citant-me pel divendres vinent, s'alça per fi a donar-me la mà amb la mirada una mica tristoia, una mirada que només havia adquirit un xic de vida durant aquell breu instant en què va veure la possibilitat de poder mantenir una conversa amb algú que havia entrevistat un crac del Barça. Un crac, quina gràcia, com el crac del meu genoll.

Em despedeixo del doctor i, passant per una sala d'espera tant buida com sempre, m'adreço a la recepcionista a qui, vist el seu esbojarrat ritme teclejador, li pregunto si li cal alguna dada meva més abans d'anar-me'n. Em diu que no, que ja ho té tot introduït i, amb un subtil somriure, em diu adéu. Davant meu, l'ascensor i a la meva dreta, les escales. Per on? En un moment passa per la meva ment tot el que em podria arribar a succeir durant el breu trajecte dins la panxa d'un elevador d'aquell angoixant indret i, tot i l'estat del meu genoll, opto finalment per la seguretat de les escales.

Surto a l'exterior on respiro -per fi- l'aire purificador de la muntanya més occidental de la ciutat. Ara només em queda baixar l'Avinguda del Tibidabo, topar-me amb uns quants 'pijets' de vida difícil, i entrar al cotxe per anar al meu estimat barri de Sants prement amb la cama dreta accelerador i fre alternativament.