El cicle de la vida

Quan fa una estona que no se'l sent, el padrí s’aixeca de la butaca i s’acosta a la taula. Vol veure què porta entre mans el nét de cinc anys que li han deixat una estona, mentre els pares fan uns encàrrecs al centre.
- Caram, això està molt bé, arribaràs lluny si segueixes dibuixant així, seràs un artista d’èxit! – l’afalaga ben cofat.
- Què és l’èxit, avi? – fa el nen, sense apartar la vista dels gargots que apareixen sobre els fulls amb quadrícula de la llibreta.
L’ancià no respon a l’acte.
- Tenir èxit, vols saber què és l’èxit? Bé ... – mira que l’havien advertit: molt de compte amb la canalla, que avui dia estan fets d’una altra pasta, que quan tu hi vas, ells ja en tornen, res a veure amb la mainada d’abans, que s’engrescaven donant cosses a un cabdell de corda. Però com que la gent gran no escolta (val a dir que la resta, petits, joves i adults, tampoc ho fan), inconscientment s’ha ficat en un jardí i ara s’haurà d’atendre a les conseqüències.
- Doncs, per posar-te un exemple, el teu pare és un home d’èxit: és un gran advocat, molt respectat entre els de la seva professió i que ha fet prou diners per a què a tota la seva família no li falti de res – i somriu orgullós per la resposta raonada.
- L’oncle Max, que diuen que encara n’ha fet més, des que ja no el veig amb la tieta Brígida, se’l veu amoïnat; si és pels cèntims, és un cas d’èxit ben estrany – fa la criatura. I a l’avi se li mig esborra el somriure. Encara té present el que li va demanar la bruixa maleïda de la seva jove quan es separà. Que si no arriba a ser perquè el seu fill es guanya molt bé la vida amb l’exclusiva de la fabricació mundial de pilotes de golf, hauria quedat amb una mà davant i una altra darrera amb les pretensions de la mala pècora. El compte corrent li va quedar quasi eixut, i que no badi, que la segona dona ja mostra maneres d’anar pel mateix camí ...
- Suposo que per a la teva germana adolescent, tenir èxit és comptar amb una pila d’amics, una colla amb tots els ets i uts, no? – intenta desviar els seus tristos pensaments reprenent el fil de la conversa.
- I tant, avi! Suposo com tothom, no? Qui no té amics? – i ja li ha tornat a xafar l’ull de poll, que en els darrers cinc anys n’ha enterrat uns quants del seu cercle íntim. És llei de vida, sí, però quan en tens vuitanta aquesta presó de l’ànima que en diuen cos només fa que enviar senyals de què ja et trobes circulant amb el pilot vermell que marca benzina de reserva. Decididament, gaudir de la companyia d’amics a partir dels setanta-cinc anys és un veritable regal.
- Sí, es clar. I això també aplica als teus germans grans, oi? – redreçant la conversa, qui sap si reeixirà.
- Bé, no a tots, avi, no a tots.... En Roger prefereix els cotxes per damunt de tota la resta de coses. Ara que s’acaba de treure el carnet, no para d’anar amunt i avall amb el de la mare, qui ja l’ha advertit que com li faci una sola ratllada, li estriparà el permís de conduir als seus nassos.
L’octogenari es recorda del darrer ensurt que va tenir quan, un capvespre de ja fa deu anys, es decidí d’anar a comprar al poble veí i, en tornar, va patir una visió que encara ara li provoca palpitacions. El seu amic Pau va decidir d’avançar un camió carregat d’aviram sense cap visibilitat per la proximitat d’un revolt, des d’on sortí ell i es trobà sobtadament tancat en tenir envaïts ambdós carrils: el camió carregat fins d’alt de gallines a la seva esquerra i, a la dreta i a tot pebre, en Pau de cara, gas a fons. Si esquivà la topada fou perquè d’un cop de volant bescanvià a l’acte l’asfalt per un marge curull de vaques, i frenà per l’impacte contra un rumiant, la testa cornuda del qual s’estampà contra el parabrisa i engabià el seu cap, amb una banya fregant cada orella i els seus llavis petonejant el front de la bèstia, una aturada en sec que entraria en el catàleg de miracles inexplicables (una redundància, que els explicables són un oxímoron claríssim). Si diuen que fins i tot hi ha qui va veure alguna gallina tapant-se el ulls amb les ales per evitar haver de presenciar l’hecatombe. Conduir als setanta anys, això sí que és un èxit.
- Avi, per què no penses en veu alta? Així podria sentir el que rumies, que quan et quedes aturat sense dir res fas una cara de pallús molt divertida - Per sort, l’al•ludit reacciona de pressa.
- I del teu germà gran, què me’n dius? On troba l’èxit, ell? – de interrogat a interrogador. Vols caldo? Doncs tres tasses.
- En engalipar les noies maques, però no diguis que t’ho he dit jo, si us plau, que ho porta en secret fins que no ens presenti la seva nova amiga. I en van...
- En Joan té una altra novia? Aquesta no la sabia! I s’estimen? – respon amb un to foteta.
- No he vist res, però es mengen a petons amb la mirada, ja t’ho ben juro – diu el vailet, donant uns cops de cap ben expressius.
Ai, l’amor als vint anys! I el sexe? Com n’havia gaudit en descobrir-ne els seus secrets! És clar que no tant com el seu col•lega Enric, un veritable depredador de dones de bandera. No obstant, que als seixanta anys se li fiqués al cap de fer-se actor porno només va dur-li que maldecaps. Sí, sí, autèntics maldecaps, que les exigències insatisfetes de la seva fava van afectar-li el cervell i ingerí una dosi de Viagra tan passada de voltes que li provocà un priapisme sostingut que de què no se li gangrena el membre, de tantes hores empalmat. Sexe als seixanta, això també és un èxit!
Quan sent el cotxe dels pares de tornada, al vell li pica la curiositat i demana, com aquell a qui li queda una darrera bala:
- I per a tu, quin és el teu gran èxit personal? Si ho prefereixes, me’l dius a cau d’orella... – dispara, provocador. El noiet no s’ho pensa ni dos minuts: deixa els llapis de colors, s’aixeca de la taula i l’abraça per xiuxiuejar-li.
- No fer-me pipí al llit. Oi que no ho diràs a ningú? – i li pica l’ullet, comprant-li un silenci per cap calé.
A l’avi, la declaració del seu nét li ha provocat una reacció fisiològica sobtada. Sort que du bolquer, que es canviarà de seguida que deixi d’abraçar el nen. Ambdós han quedat units per un mateix objectiu, un èxit que, malauradament, només assolirà el més jove, que per algun motiu titllen a la gent gran “de no aguantar-se els pets”. Refot, aquest final sí que no se l’esperava.
- Com ha anat, pare? – fa el fill així que entra per la porta.
- De primera, ens hem entès en tot, oi que sí? – respon mentre mira el noiet..
- Si és que ja ho diu la dita: canalla naixem, canalla ens tornem, i d’aquí que us aveniu tant – sentencia la mare.
- Ni que ho juris, Gemma, ni que ho juris – clou el vell, pensarós.
La roda de la vida no té aturador.

Lluís Pagès