EL CELLER

La meva vida ha estat anodina, tinc quaranta-cinc anys casat i soc paleta. Cada dia llevar-me, treballar de sol a sol, cuidar de la meva família , soc una persona ben normal. 

Fa cosa d'un mes un veí del poble va venir perquè em fes càrrec de rehabilitar una casa d’un oncle seu mort feia poc, a un poble del costat. Era un home ja vell que vivia sol, amb la companyia d’un gat i un gos, El veí anomenat Pere la volia reformar per treure una mica més de diners en la venda.

En ma vida havia vist tants trastos amuntegats, semblava que el vell també devia patir la síndrome de Diògenes. Primer va venir un drapaire que va fer net de tot, fos moble o porqueria.

 Llavors vaig començar jo la meva feina, envans a terra, sostres també, jo sol no, amb els meus homes clar, jo sol poca cosa faria. Les parets semblaven fortes i no les varen pas tocar.

 El veí va dir, se li havia acudit que potser al vell celler es podria fer un bon aparcament i vàrem baixar a inspeccionar. El celler era tant brut com tot, però hi havia unes botes  de vi plenes fins dalt, i us asseguro el vi era excel·lent, o si no demaneu als meus paletes que hi feien visites sovint.

 Com que a mi no em  quadraven els metres ,amb una maceta vaig anar temptejant les parets fins a una que va fer soroll de buit. Refonoll!, això és un envà algú, hi  ha fet una paret davant l’altre. I així va anar tot, al cap d'una hora teníem un forat suficient per passar-hi tots. Algú havia fet una petita habitació. I sabeu que vàrem trobar?

Munts de roba de dona, i colgada a sota de tot l’esquelet. Tothom pensa, la dona que feia trenta anys havia abandonat al vell. El veí  quasi es desmaia en comprendre tot plegat-.

Han vingut mossos i se l'han emportat l’esquelet, ara començaran els interrogatoris, el vell va viure i morir amb el seu secret tapiat al celler.

 I jo un pobre paleta, mai havia vist cosa semblant.

 

Per fer passar l'ensurt vaig beure vi de la bota  més grossa, em feia falta, us ho podeu creure.