El català del meu barri

Hola Alícia. Abans de res em presento: sóc el tipus que tu i la Sílvia vau conèixer divendres passat a Lleida, als premis. Un tal Lluís, el guanyador de l'any passat. Us he fet cas i he entrat en aquesta pàgina, i a veritat és que m'he divertit molt. A banda que també hi he penjat un conte (que veig que encara no apareix, deu estar en revisió).
Espero que ens anem llegint per aquí, i de passada ens donem ànims. Ja em direu com van les negociacions per a la publicació.
Jo, per la meva banda, sembla que tinc el llibre enllestit i que a finals de gener farem la presentació. De manera que si voleu tornar a passar unes hores a la curiosa ciutat de Lleida, ja ho sabeu: si tot va bé farem una mena de dramatització d'un fragment de la novel·la al Cafè del Teatre, perquè no sigui tan avorrit.
Et deixo, també, la meva adreça de correu-e per si s'escau seguir en contacte: lluisba@hotdak.net.
Fins aviat!

ei , gent! m'ha agradat trobar algú de l'hospitalet , tot aixo que dius es veritat ,, jo parlo català i ben pocs son els que et contesten en català.
Per mi està molt mes valorat un rus , un argenti , un peruà , o algun extranger que parli catala , que no pas el meu veí , que es català i en sa puta vida a parlat català que s'ho faci mira r.
SALUT

PD: VISCA L'HOSPITALET ANTIFEIXISTA

però si som veïnes!!! quina gràcia! Jo m'estimo el meu L'H, i crec que tens molta raó en el que exposes en aquest relat. El meu català no va ser "normal" fins que no vaig començar l'institut a Barcelona... jejeje Faig un munt de barbarismes descarats quan parlo (bé, cada cop menys!). Petons maca!

Hola ;

Segur que et sents com els kurds a casa seva, oi ?

mora.a@guimera.info

del nostre estimat català a la nostra estimada ciutat. I és cert que el pluralisme en el qual ens trobem, i que va creixent de manera constant, ens permet, si en aturem a pensar-hi, observar aquest fenòmen que tu has sabut dibuixar molt bé. Cada cop tenim més diversificació, més immigrants, més llengues per escoltar. I és ben veritat que tota persona que ve aquí somniant amb una vida millor (això mereixeria un altre relat), és més capaç d'expressar-se en més idiomes que el seu propi de naixement. Imagino que això ve de la necessitat de trespassar fronteres i buscar-se la vida on es pugui. I jo aplaudeixo aquests nous immigrants que, moltes vegades et sorprenen amb un català incipient, i segurament força incorrecte, perquè aprecio la voluntat d'adaptar-se a un país, en principi, estrany. A mi no se m'acudiria anar a viure a Londres (per dir alguna cosa) i intentar mantenir el meu català. En la voluntat de l'adaptació rau el millor pluralisme, la millor convivènvia. I això, malauradament, s'oblida massa sovint.

El que jo no entenc, ni compartiré mai, és l'opinió dels que diuen "jo no hablo catalan, però lo entiendo". I ho dic pensant en els meus veïns gallecs, unes persones excel·lents que portan a Barcelona gairebé tota la seva vida, i només saben parlar en castellà. I un dels seus fills "Jorge", es fa dir Jordi i parla el català correctament. L'altre fill, en canvi, tampoc no ha anat més enllà del castella. I et parlo de nois de 30 i pocs anys. O els veïns que tinc al pis de sota són Colombians. Entre ells parlen en castellà i no els he sentit mai parlant el català. Són respectuosos i educats, però no crec que facin l'esforç de parlar mai en català. I dic no ho crec, perquè no seria estrany que haguessin de mudar-se per aconseguir un lloguer més baix (un altre tema per a un altre relat). En canvi, la seva filleta, de 6 anys, parla i canta en català, i amb tota fluidesa. Evidentment, és gràcies a l'escola, que aquesta nena podrà alternar castellà i català sense cap problema.

En aquests detalls hi ha aquest procés d'adaptació que crec totalment necessari per a fer una societat millor, més justa, i més a l'abast de tothom.

I comparteixo l'opinió del Marc i d'en Vicenç: nosaltres, els catalans, som els que ens hem endut la pitjor part i hem de lluitar per revaloritzar la nostra llengua. No ens ajudem massa a nosaltres mateixos, quan, pretenent una tolerància mal entesa, "canviem" al castellà quan sentim que el nostre interlocutor, tot i entendre'ns en català, segueix parlant en castellà perquè "li és més fàcil".

Per sobre de totes les coses, defenso la tolerància, el pluralisme i el mestisatge. Però demano, exigeixo, un respecto profund pel català i pels catalans. Igual que jo respecto qui, educadament, em diu que, SI US PLAU, li parli en castellà perquè encara no porta prou temps aquí per parlar-lo mitjanament bé. Amb educació i esforç anirem lluny, tots plegats. Sense aquestes dues premises, no anirem enlloc.

I tot això, estimada Alícia, per dir-te que m'ha agradat l'exposició que has fet d'una realitat ben palpable a la majoria de barris de Barcelona.

Bé, ja veus, una promesa és una promesa. Et devia un regalet tal com t'he dit al fòrum avui, i m'ha agradat fer-te'l, tot descobrint aquest bon relat.

Una abraçada!

jo també visc a l'Hospitalet... i dono fe de tot el que dius. D'un temps ençà penso que ens haurien de batejar com la ciutat de la multiculturalitat perquè allà hi som tots vivint com si res!: pakistanesos, xinesos, musulmans, rusos, eslovacs, castellans i catalans, i els que vindran...!
M'ha fet molta gràcia el teu relat perquè en unes breus línies exposes un fet que alguns vivim quotidianament i l'exposes amb molt "carinyu", sense problemes que és al cap i a la fi com acabem vivint, com aprenem a viure entre tots, encara que siguem de llocs diferents. Com tu dius al cap i a la fi:
hakuna mattata !

Es un relat molt encertat.
Donat a la grant diversitat de gent i cultures que tenim el nostre voltant i en els quals convivim dia a dia.
Una abraçada.

ha seleccionat el mateix fragment ("jo parlo manding amb els meus pares..."). Per tant, me n'abstic, però que consti que també ha estat el fragment que més m'ha colpit i que penso que engloba l'essència del missatge que ens envies amb aquest relat. Un viatge magnífic, per cert, a l'Hospitalet. N'hauré de prendre nota per fer-ne un d'igual (no només en versió poètica) sobre les terres lluçaneses. Potser (i només potser) no tant multicolors, però (encara que no ho sembli) plenes de vida com poques. Ja se sap que, contràriament al que es pensa moltes vegades, als poblets petits passen moltes coses. I si nó que ho demanin a Miss Jane Marple, de St Mary Mead ;-)

Pel que fa al relat, doncs això, has aportat un putn de vista analític del català al teu barri especialment interessant en els moments en els que vivim.

En quant al debat que subliminalment s'ha obert, penso que el punt de vista del Marc és prou clarificador, concís i clavat!

Vinga, Alícia, algun dia ja ens retrobarem. I com han proposat abans, pq no a l'Hospitalet? Pq no tot comença i s'acaba en la magnificència comptal de l'omnipresent ciutat de Barcelona, oi?

Salut!!!

Vicenç

Eis! Hola actualitzadora del COMENT del fòrum!!! jejeje! He vist que ja has agafat el relleu de la Llibre, (que pel què m'ha semblat entendre, en uns inicis ja ho feies tu...!).
I he aprofitat per fer un cop d'ull als teus nous relats, ja que te n'he comentat molt poquets (degut a la seva llargada, que em costa trobar un moment per dedicar-lis una lectura...).

Una molt bona reflexió! si senyor! Durant el batxillerat, al meu institut, va venir-hi una romanesa, i no sabia català i amb prou feines parlava el castellà. I és clar, féiem català, castellà i anglès (que cal a dir que aquesta última llengua la dominava molt bé!). I vam quedar meravellats per la facilitat que va tenir de parlar amb molt poc temps el cata´là i el castellà! Fins i tot, va ser de les notes més altes en les dues llengües!

M'agrada el tros de:
jo parlo manding amb els meus pares, wòlof amb la meva dona, català amb tu i castellà amb el policia que em demana els papers i amb els meus fills parlo totes quatre llengües perquè ells les entenen totes. No sé pas on teniu el problema, els catalans!

jajaja! Molt bó! Quan una cosa resulta tan fàcil per a alguns, sembla mentida que els altres hi trobin tantes dificultats!!! ;)

M'agrada!

Gemm@

Alícia:

Bona reflexió, encara que no crec que haguem de ser els catalans, justament, qui l'haguem de fer. Precisament perque parlem una llengua prou dada pel cul, i que molt sovint ens obliga a fer alguns actes de defensa i reafirmació culturals absurds i impropis d'una normalitat exigida. Encara que, justament per això, segurament tenim el punt de sensibilitat necessari per a fer-la.

I la diversitat cultural amb la que convius, d'un món més real i molt més ric que no pas el que envolta el meu barri, et permet aquest intercanvi extraordinari que només pot portar beneficis.

Finalment, comentar-te que l'altre dia vaig conèixer una petita part de l'hospitalet. Sí, sembla increïble, però és així. A vegades tenim tendència a rodar el món però no coneixem res del que ens envolta. I no pèr cap raó concreta, senzillament per deixadès. Gràcies a un hospitalenc de tota la vida, vam fruir d'un "tour" guiat ple de tapes i vespres interessants.

Apa, Alícia, fins ben aviat. A la taverneta? a l'hospi?

records,

Marc Freixa (Joan Petit)

reflexió, que ens avisa del perill que corren les llengües minoritàries al món. I més, si no són estatals... Coses de la movilitat, els transports, les noves tecnologies i la globalització

...el català del teu barri, i si ens fixéssim una mica, ens adonaríem que també és el català de molts altres barris.

Està clar que la nostra societat està canviant, i el que cal no és viure d'idees pretérites, d'idealismes i somnis inabastables, sinó que nes cal no perdre de vista la realitat per poder-la, així, capgirar al nostre favor.

És curiós... m'ha cridat l'atenció una frase del teu relat:

"jo parlo manding amb els meus pares, wòlof amb la meva dona, català amb tu i castellà amb el policia que em demana els papers i amb els meus fills parlo totes quatre llengües perquè ells les entenen totes"

Què és el que m'ha cridat l'atenció? Doncs... aquesta figura del policia, encara anquilosada en un passat que molts recordem.

Fins la propera,

LLIBRE