El camí que preparen alguns imbècils...

Un poema contudent però real. Ara estem orgullosos del progres, quan mirem al passat o tot trescant per les muntanyes ens trobem amb les runes d'antigues masies alguns sents comentaris sobre la gent que hi vivia en comparació nostre... que nosaltres estem molt bé i si es veritat tenim moltes comoditats, però a la vegada el sistema ens ha fet esclaus... esclaus que pensem que soms lliures... esclaus d'amos que ni sabem qui són.
Esclaus d'mbècils que destrueixen tot el que toquen.

tot i aixó la ment la podem tenir lliure no ens la poden esclavitzar, lliure per escriure també com tu ho fas.

Per mi valorar no és escriure una xifra i he dubtat entre el 0 i el 10.
Però he sentit dins meu, el teu missatge i el valoro.
Encara que no accepto aquest camí.

no creus
que nosaltres som aquí
perquè aquests imbècils
no puguin preparar el camí?


he de dir-te que és un molt bon poema... clar, precís i sincer, que va directe al gra sense embuts -una mica pessimista, però no més lluny de la realitat-


no pateixis sergi,
segur que aquest camí
a la llarga els ofega tant a ells mateixos
que per collons s'haurà de canviar, i sinó, com he dit abans : per això hi som nosaltres, els que intentem pujar per camins ben diferents als seus, trencant les estructures del sistema, actuant i manifestant-nos amb tota la força


una abraçada company de paraules!!!

el que descrius és molt possible que esdevingui el nostre futur... i em temo que no massa llunyà si no fem res al respecte!!!
Dur, punyent i crític!

Felicitats!

Anna

... pel meu gust. Ho sento, Sergi, però et veig malament, va tot bé? Si no és així, xatejem algun dia i a veure si et puc donar un cop de mà.

Necessites estar més fresc, que et toqui l'aire, sortir al carrer, anar al bosc, fer una excursió, la ciutat et porta massa mals fums!!! És un consell.

llamp!