Eixutes com camps de blat

vivim anem perdent les persones que ens estimen i estimem...

Salut.
onatge

per a que la mort sàpiga de l'existència de la vida,
Per a que els camps rememorin la memòria de l'espiga
Creixent cap al cel dels teus parpres oberts de bat a bat
I fereixin l'aridesa i l'eixorca esterilitat.

Llum i més llum, i la cançó de l'alba arrelada als teus llavis...

Gràcies, zíngara, d.

que transmet la força punyent d'aquest dolor, que roman arrelada en l'ànima però que tanmateix dóna força i vigoria per seguir recordant, i per tant, estimant. Destacar els magnífics versos del començament, que ja ens transemeten amb força aquesta idea del poema:

"Tombes, nits obertes al biaix,

el teu rostre de marbre blanc,

roman impassible adormit per sempre.

ens transmeten aquesta força del poema:"
el títol del poema queda justificat en els següents versos que enllacen amb el tema principal
"Sobrevivim desertes dels teus somriures,

eixutes com camps de blat,

mancades de l'aigua del teu amor".

Una forta abraçada iun gran :)))))

Volia dir que té uns escrits bastant memorables. No obstant crec que, com deia Josep Carner, "llavors per tres anyades malsegures desferen l'hort la pedra i les malures i el blat se'm va neulir..." , per tant celebro haver-la llegit. Per altra costat, com a valoració global, penso que en general està massa ben valorada, però és el meu parer, molt subjectiu, com se sol dir. Com a consol, he pogut observar que aquí en aquest web és molt fàcil assolir una "nota" alta, només falta una mica de xerrameca i tens l'èxit assegurat. Hi ha moltes més ombres que llums, encara que les primeres no deixen de ser interessants i misterioses.
Vagi bé i ànims!

Trist, mira enrere amb dolor.
Hi he associat una marxa no volguda o esperada.
Camps abandonats sense sega.

Potser no té res a veure, però ja em coneixes una mica, hi planto escenaris i imatges al que llegeixo i amb aquest poema he vist un camí, enmig d'un camp de blat, d'espigues llargues, i una dona amb un infant agafat de la mà.

petons, guapa!. Gràcies per tots els teus comentaris,

angie

vaig a rostollar el meucamp de blat.

la mort ens porta vida
i ho dius amb les paraules més belles

Gyps... de debò.. ets l'únic càncer que m'agradaria que s'expandís pel meu cos jajajaja!! deixem de parlar aixi ejemm... m'ha encantat aquest poema... si jo escric be tu escrius buuuuf!!! de debò, tu tens molta capacitat per buscar les imatges i pam, escriure-les, a mi encara em queda pràctica, mira, ara mateix estava escrivint..

Et volia escriure quatre versos
Lliures de la pols
Que el temps acumula
Sobre records i promeses.

Els anys s'estiren sobre la nostra pell
I el passat s'escorre per les nostres benes.
Les paraules que un dia van ser d'or
Ara les venem a preu de ganga…

Tanmateix els teus ulls segueixen
Cremant els segons quan ens mirem:
No saps la de nits que es barallen
Dins les teves pupil.les

Tot és el que era i més,
Tot és a punt d'esclatar
I desfer-se entre les nostres mans…

(...)

jejeje ja el llegiràs quan estiguis encer, xo bé, de regal d'aniversari, jajaja tingues molt bon viatge Gypsy in meeeeeee! jeeje

t'estimo!!!

Apa, noia, quin poema! M'ha agradat molt, és trist, melancòlic, obscur... és profund. Sobretot m'ha cridat l'atenció el títol (molt bonic) i no només el daquest! Trobo que lligues paraules com si res arribant a fer unes frases molt bones.
Ah, per cert, felicitats altre cop!!!!
I muaks!

pel teu comentari, tot i que he de dir-te que el títol no és "collita pròpia", sinó que l'he robat de Bécquer. Si mires "l'explicació" del relat, veuras que està citat!

Petons!

Sol_ixent

...els que ens han deixat, amb l'alegria del que van ser per nosaltres. No podem viure pensant en el que no ens podran donar. La vida tira endavant i que seria de nosaltes sense aquets bons records.
Mercès pels teus comentaris i una forta abraçada.

els pols són poètics, si. Exagerar, el blanc, el negre i els tons de gris... però :
"en el pou de la misèria negra
i del dolor clavat dolçament dins nostre,"

"dolor clavat dolçament" ?

noOho...

Sembles parlar d'una set indescriptible, d'aquella necessitat de saber, sentir i comprendre més enllà del que es veu.
Del continu bagatge per nits i dies a cops eterns, d'altres escapçats.
Trenes les ombres i les llums, pentines el misteri i el dol de l'obscuritat...

Són imatges i sensacions que em deixen amb la mirada assedegada i perduda, sacsejada com les flexibles espigues d'un camp de blat en mans de la força de tots els vents.

Et vaig llegint a poc a poc i els teus versos mai em deixen indiferent.

Una abraçada i fins aviat!

llum i ombra... èxtasi i soterrani vagar... or de ca,ps de blat, sequera de secà, l'aixeta s'ha tornat silenci, una gota somia el mar... som tot i res, avui déus i demà misèria... diluvi en la nit, pa sec sobre la taula, res per estimar... però demà, demà ens despertarem amb ganes de glòria altra vegada i tornarem a somiar...
Tu ets ombra i llum, contrallum com la foto... La llum crea la teva poesia i l'ombra colpeja els mots i ens els clava ben endins de l'ànima...
Una abraçada!