D’UN TEMPS, D’UN PAÍS, D’UNA GENT. II

Però eren els anys infantils i recorda quan cada matí, fes fred o calor pujava a l’escola, mitja hora per anar i el mateix per tornar, no els hi treia ningú. Total per aprendre les primeres lletres i rebre moltes ensenyances que enjogassada com era, no entraven gaire bé en el seu cervell.

Recorda també les raons amb el pare quan portava les notes de col•legi i amb cara trasmudada, li entregava.
 Tingui vostè pare, les meves notes no són molt bones, però la monja diu que sóc una bona noia.
 Maria, - a la mare- mira quines notes ens ha portat la Mercè.
 Ah, són bones o dolentes? Ja saps que jo no entenc de lletres. De treballar i fer anar la casa, sí. En el meu temps els pares deien que fer estudiar a les noies era una ximpleria.
 Doncs, no! No són bones, la seva germana les porta millors.
 Perdó, pare! És que la Marta té més memòria.
 Sí, i estudia més. Tu sempre estàs corrent camp amunt, camp avall, com una cabra boja. No sé si farem alguna cosa bona de tu.
 Pare, vostè ja sap que jo treballo força, faig tot el que em manen vostè i la mare.
 Com les teves germanes. Ja saps que qui no treballa tampoc té gaire dret a demanar. Ho entens?
 Sí, pare, el que vostè mani.

Recorda encara amb admiració aquell homenàs, sí el pare era un home alt i ple, enfortit pel treball al camp. Un home fort a qui no havia matxo que si li aixeques ni li donés mai cap guitza. Ho coneixia des de petit, a casa l’avi, que era tractant de bestiar, com dominar aquestes bestioles i les sotmetia fàcilment.

Al pare, poques bromes, poca xerrameca ni cap explicació. Quan la mirava a ella o a les altres, tothom callava, abaixava el cap i corria a fer el que li havien manat. Mai havia sentit una mala paraula ni mai els havia donat un mal cop perquè amb la seva mirada era suficient. Les seves treballades mans, grans i endurides per la feina, imposaven molt respecte. La casa funcionava gràcies a les instruccions de la mare però mai havien sentit que el pare li digués cap cosa. La sacrosanta alcova, sense sorolls, era el lloc on havia el repàs del dia a dia familiar.

Ben plantat, amb la cara bruna del sol, feia molt goig. Generalment els festius vestia de negre, amb la faixa ben cordada, i atreia la mirada de moltes dones del poble, fet que enrabiava a la mare.

El recorda amb admiració quan anaven a missa el diumenge, primer marxava la mare amb les noies. A l’església els homes a la dreta, les dones i les criatures a l’esquerra. Sempre es creuava més d’una mirada i un somriure entre el jovent d’ambdós sexes i més d’una mà femenina rebia una forta estreta d’avís per part de la matriarca, mentre murmurava a l’orella de la pecadora.
 Què pensaran de tu? Que n’ets de ximpleta!
Després anaven els homes ja casats i pares que es posaven a la part de darrere de l’església per sortir els primers. El dubte era si sortien per parlar de la feina i de la collita o per mirar a les dones endiumenjades quan sortien per la porta. La majordoma del rector que vestia de forma força cridanera es portava la majoria del comentaris masculins i les males mirades de l’element femení.

També en el record, el dia que va complir dotze anys i el pare va venir a felicitar-la a la seva habitació i li digué:
 Noia, felicitats. Avui has complit dotze anys, ja ets gran. Ben bé una dona. Aixeca’t que m’has d’ajudar a treure el carro.
 Gràcies pare, com vostè mani.

Els anys van passar però el pare, amb el cabell tot blanc i la seva bruna cara sempre feia goig. Un home enfortit per un treball dur. El puntal indestructible damunt el que girava una família i una casa. Quan va morir el metge va meravellar-se que mai no hagués emmalaltit fins el darrer moment, ni denotés cap senyal de la seva malaltia. Allò que antigament es deia un mal dolent.

El recorda moltes vegades i el compara amb els d’ara i veu els fills, els seus néts, tan enfeinats amb estris electrònics que no comprèn, i dubta pesarosa quins temps eren millors.

Recolzant-se sobre els braços de la cadira s’alça lentament, posant les cames rectes i dient.
 Redimonis, ara veig que sí que sóc vella. Vaig a fer el sopar.

El sempitern company, girant el cap mira el rellotge i només comenta:
 Uff, sí potser sí, que és l’hora de sopar. Què tard se’ns ha fet!
 No et preocupis en un moment estarà a taula.

A una dona que aprecio molt, de sempre, el puntal fort d’una casa, malgrat el temps ho ha canviat tot tant que res sembla el mateix.

Miquel Pujol Mur.