D’UN TEMPS, D’UN PAÍS, D’UNA GENT. I

La parella, un home i una dona, tots dos grans, pràcticament passada la vuitantena, són asseguts en dues cadires de braços en un petit i blanc menjador. La sala és petita i recollida, només el més imprescindible per viure. El mobiliari es compon d’una taula plegada a la paret amb dues cadires i les dues cadires de braços on són asseguts la parella. Un rellotge, clavat enmig de la paret, damunt la taula, marca lentament el pas de la vida, que mai tornarà enrere. Les busques caminen endavant inexorablement marcant sense pausa el temps segon a segon. Sota del rellotge, com si la paret fos l’apartat de diari traginar, hi ha un calendari d’una marca de supermercats.

Enfront una cuina moderna de vitroceràmica i un luxe inesperat, un rentaplats, regal dels fills en un aniversari, segurament més que res una necessitat als molts anys de la dona. A la sala hi ha quatre portes que duen: una al carrer i les altres dues a les més necessàries dependències, el lavabo i el dormitori. La quarta porta duu al rebost on hi ha una nevera i el congelador. A la resta de la casa, de dos pisos, s’arriba per mitjà d’una estreta i empinada escala que arrenca graons amunt a partir de la porta d’entrada. Tot és molt senzill, però net.

L’altra paret està mig tapada per un televisor de darrera tecnologia i al seu costat un telèfon blanc. L’aparell és engegat i transmet un partit de futbol que a cap dels dos interessa, abstrets com estan en les seves cabòries. Han passat tants anys junts que saben perfectament el significat de qualsevol moviment.

Així, si ell es remou, la dona ja li pregunta amb sol•lícita atenció: que vols aigua o anar al lavabo? Hi ha cops que s’equivoca, només és un moviment del cansament de l’estar tant temps immòbil.

De sobte, ella, amb la veu ja una mica escardada a causa de l’edat, li fa aquesta pregunta:
 Te’n recordes del pare, Josep?

L’home continua rumiant les seves coses, malgrat que en aquests moments ignora de què li han de servir tantes idees, fins que la dona, impacient al no obtindré resposta li dóna un lleuger cop de colze dient-li:
 Josep, que no m’escoltes?
 Sí, què deies? Estava...
 Sí, ja ho sé, molt lluny d’aquí. Et preguntava si te’n recordes del pare.
 Del pare, dius? Del teu o del meu?
 Coi d’home! Del meu, és que no m’escoltes?
 No he sentit que em diguessis res.
 Devies estar en les boires.
 Boires, dius! Si el de la tele ha dit que faria sol.
 Ai, senyor, quanta paciència hem de tenir les dones! Si te’n recordes del meu pare?!
 Clar que me’n recordo, fins hi tot de la xerrada que em va fotre quan vaig demanar-li la teva mà.
 Però era un home ferm, veritat?

Però l’home ja ha abandonat la conversa i el seu cap és en una altra cosa que ningú pot saber quina és, potser ni ell mateix sap en què pensa. Mira el televisor de davant sense prestar-hi gens d’atenció com si amb la mirada seguis només el moviment de la calorida pantalla.

La dona, sacsejant de costat el cap, com qui diu no hi ha res a fer, s’endinsa de nou en el seus pensaments i els records del seu pare.

Retrocedeix en els anys i rememora la seva infantesa amb els pares i les germanes vivint en una casa de pagès fora del poble. El pare treballava la terra, fent de masover, per un amo de fora del poble que tot just venia en l’època de la collita per saber com els hi havia anat i la part que li pertocaria, per emportar-se-la als seus magatzems.

Anys de nena, però ajudant a la casa, ja que havia nascut una germana petita. Havia de cuidar-la, perquè la mare, a més de la casa també tenia molta feina amb el animals, i quan no, havia d’ajudar al pare en el camp. No anaven sobrats de diners i no podien llogar a cap jornaler. La feina la feia la gent de la casa.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.