Drago, l'home del piano

Corredisses. El temps era just i anaven tard. Les sabatilles marcaven acompassades el ritme frenètic de les escales. Cap amunt, ràpid, per després tornar enrere, baixar i tornar a repetir la operació. Tot eren presses i això de tocar tantes tecles sovint esdevenia una mica estressant. Bé, una mica seria ser molt positiu. Potser massa estressant. O excessiu, fins i tot!

Aquell matí de dissabte, encara en un moment de calma, tot aguantant el mòbil, el seu dit havia seleccionat una piulada d'un home barbut que tocava el piano. Aquell home, aquelles notes, aquell gest, aquella força, aquella música, aquella màgia... Un home sense sostre estava assegut damunt una banqueta i tocant les tecles d'un piano. Un piano de cua que com el que hi havia a la biblioteca de la seva ciutat estava disposat expressament a les portes de l'entrada d'aquell hospital perquè tothom qui en tingués ganes el pogués tocar. La imatge era captivadora i alhora sorprenent. Canós, amb barba blanca i força despentinat, i no pas pel vent, aparentava tenir forces anys. Semblava gran, possiblement ja deuria ser avi.

Encara a dins dels llençols i en plena setmana dels barbuts, la única cosa que li venia al cap era pensar que tenia sort de tenir sostre, una llar, benestar i una llar de foc que s'encenia molts d'aquells vespres d'hivern. Qui devia haver estat aquell home que ara estava assegut allà, tocant aquelles notes? Què l'havia portat fins aquí? Seguint amb la curiositat que la caracteritzava va llegir-se l'article sencer per trobar-hi més informació. Drago, búlgar, 50 anys... aquell era el seu nom i la seva història era impactant.

Durant tot el dia no es va treure del cap aquella història. Asseguda al sofà i abrigada pel sol de tarda que tant li agradava, va llegir una estona el llibre d'Indro Montanelli i mentre trobava una estona de calma al paràgraf d'un filòsof grec, aquell home que anys després de posseir béns materials va decidir ser vagabund, vivint humilment i sense pertinences. Va pensar que qui sap si aquell home sense sostre havia escollit a plena consciència viure aquella situació. Feia 10 anys que havia arribat a Barcelona i vestit segurament amb la mateixa roba gairebé cada dia, tenia poques pertinences. Tant poques, que li cabien en tres bosses reutilitzables de supermercat. Li va venir al cap aquella cançó que havia sentit que escoltava de jove un seu tiet i que la tenia gravada encara en una cinta de casset que mai escoltava però que se li havia quedat gravada al cap. "Si anem despullats per la vida, no temerem perdre res". I d'aquest pensament seguidament els ulls van retrobar la línia que estava llegint sobre Diògenes. Qui havia estat en Drago. Quina era la seva història de vida que l'havia portat fins aquí?

Tots tenim una història de vida i cada dia l'anem traçant sense adonar-nos-en gairebé portats pel vent del nostre temps que sovint ens fa córrer més del que voldríem. I em pregunto, si no ens agrada anar atrafegats, perquè no ho canviem? No som nosaltres els que tenim la clau de volta per viure la nostra vida com ens agradaria? I ell, l'home del piano, estava vivint conscientment?

Avui, sota el caliu dels llençols del meu refugi, me'n vaig a dormir pensant quin seria el seu relat. Si ens escrivís per explicar-nos el que veuen els seus ulls un cop aixeca el cap cot d'aquelles tecles. Un cop s'atura aquella música harmònica que fa sonar amb les seves mans clivellades. Un cop decideix aixecar-se de la banqueta que cada dia l'espera en aquella entrada d'hospital. Un cop saluda als qui amb sorpresa han quedat captivats escoltant-lo. Un cop se'n va allà on ningú l'espera. Un cop les seves mans agafen aquelles tres bosses que l'acompanyen. Un cop avança i camina fins a on ell vol. Un cop s'atura, s'asseu i tranquil, recapitula tot el que ha viscut aquell dia. Pensa, tranquil, fins que s'adorm.

Jo, de moment, poso el mòbil en mode avió. La ment segueix pensant...



Un relat i reflexió inspirat en la notícia: La Vanguardia, 20/10/22. 'El pianista sin techo del Hospital Clínic'. Consultable en línia: .

Indro Montanelli (2009). Història dels Grecs. Editorial Destino.