Dotze més un

Aquell era el moment que més odiava. La pantalla tàctil, llisa com un mirall, reflectia la part superior de la seva imatge borrosa. No entenia com podien témer una cara que a ell li feia llàstima. Va agafar aire, lentament, i, després de retenir-lo uns instants, el va deixar anar, a poc a poc, i va començar a marcar els números del DNI. En arribar al penúltim, es va aturar. El número u del teclat virtual estava allí, esperant-lo. I una mica més enllà, el tres. La mà li tremolava, com sempre. Va fer un ingrat esforç per guiar-la i els va marcar, ràpidament, un rere l'altre. Es va acostar a la pantalla perquè els escortes no veiessin el tiquet. Mentalment, s'ho va tornar a repetir, ell era un home del poble i havia de fer com tothom. No volia cap privilegi. Ni per anar de visita al cardiòleg. Sort que ara el tenia a prop perquè va notar com el cor se li accelerava mentre sentia sortir el tiquet. Se'l va mirar, amb recel, i, en llegir-lo, una esgarrifança li va recórrer l'esquena. Era impossible! La lletra i el número, enormes, deien el que mai hauria volgut veure, B13. Això ja era massa, la pistola del destí, amb el seu dit negre, l'apuntava. "Senyor president, què li passa?" Va mirar cap on sortia aquella veu amoïnada. Només veié unes imatges borroses que s'engrandien. El cos no li pesava, però no podia mantenir-lo dret i el fort dolor del pit no l'apartava de la idea que el matxucava els darrers dies: "Només és una casualitat, només és una casualitat, res em pot passar, res em pot passar per ser el poderós dotzè més un president de la República!"