Cercador
Dos i dues. [text no creat amb IA]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Dos relats en un: qui en dóna més?
Dues respostes: a SrGarcia i Llpages.
Tots dos teniu raó en les coses que dieu a propòsit del meu relat "Inescrutables però escrotables" (03/12/2025). Començant per les que no tenen a veure amb la salut, a SrGarcia li agraeixo que sigui crític amb la qualitat literària dels meus relats: ve a dir que, si escrivís més ficció i menys reflexions i relats autobiogràfics, i ho fes més espaiadament, com ell, guanyaria en qualitat. T'he de donar la raó, però hi ha un problema: la principal prioritat, quan escric, no és la qualitat sinó estar permanentment ocupat. RC és bàsicament per a mi una teràpia ocupacional; recordo haver-ho deixat caure més d'una vegada en els meus relats. Fa uns tres anys, quan vaig descobrir el Fòrum i vaig començar a concursar en alguns reptes, creia haver trobat la solució, però no vaig trigar a adonar-me que la majoria de convocants hi participaven amb força més parsimònia, i els espais de temps entre convocatòria i convocatòria els vaig acabar emplenant amb relats extra a la meva pàgina.
Per cert, sóc poc amic de donar consells però faré una excepció. Darrerament, SrGarcia, has fet tímides incursions en els reptes del Fòrum, amb notables resultats: has guanyat el RepteClàssic DCCCXV (tema: Cançó durant la tempesta) i el NanoRepte 1120 (tema: L'hort de tardor). Per què no et prodigues més en el Fòrum? Estic segur que, lluny de restar-te temps i concentració per als relats de la teva pàgina, que tenen vocació de posteritat, et servirien de relaxació i també de banc de proves.
Pel que fa a airejar les meves malalties, m'hauria pogut estendre més, explicant complicacions i seqüeles, però llavors l'humor negríssim s'hauria aproximat massa a la desesperació. De tota manera, "Inescrutables però escrotables" és fruit d'un rampell: si en arribar de l'hospital m'hagués contingut i hagués esperat a l'endemà, segurament no l'hauria escrit. De tota manera, de morir-se ningú no se n'escapa: és allò de "tots el homes són mortals, jo sóc Sòcrates o sigui que sóc mortal".
Si que us puc assegurar que, si sovint faig confessions íntimes, més patètiques que divertides, no és tant per exhibicionisme com per tractar de conjurar-les o, com diu Llpages, perquè compartir aquestes misèries fa que agafi forces per superar-les, si més no per suportar-les. Verbalitzar allò que et consumeix per dintre, sobretot quan són sentiments de culpa, ajuda a alliberar-te'n ni que sigui parcialment: agenollat en el confessionari d'una església o ajagut al divan de la consulta del psicoanalista. I quan no tens ningú a qui amollar-li la càrrega, com és el meu cas, penjar-ho en un lloc com RC, confiant que algú ho llegirà, pot ser una solució.
Si aneu als primers relats de la meva pàgina, en el que fa deu, "Aquella vella cassola" (10/08/2017), potser hi trobareu la raó de ser d'altres posteriors, més enllà de "'Sic transit gloria mundi'" (01/11/2017) i "'Vanitas vanitatum et omnia vanitas'" (15/11/2017) que en són la continuació. Això sí, us haureu d'armar de paciència perquè, en tornar a llegir-los m'ha sorprès veure que fa vuit anys escrivia tal com rajava, amb unes frases llarguíssimes difícils de seguir. I crec que una mica he millorat: si més no, he après a tallar molts incisos i oracions subordinades, convertint-los en frases autònomes.
En el relat "Varietat és riquesa... fins a cert punt" (19/04/2019) parlo del tema, però aquesta vegada us estalviaré el viacrucis de llegir tot el relat i reproduiré aquí el fragment que en parla, fent referència a la novel·la del valencià Urbà Lozano "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", títol que també ho és d'un poema de Cesare Pavese publicat pòstumament: "I una altra cosa és tota una declaració de principis que fa cap a la meitat del segon paràgraf del capítol 35, en la línia del que deia Josep Pla sempre que podia: 'He mirat per damunt damunt les primeres pàgines, on hi ha els contes. N'he reconegut la prosa contundent, potser aspre en alguns passatges; les oracions curtes i l'ús sistemàtic de les pauses. Subjecte, verb, predicat. Punt i seguit. El punt allibera. El punt et permet començar de nou, exempt dels compromisos contrets amb cada mot anterior. Més encara si, com Pavese, hom té la destresa d'encastar enmig sentències que esdevenen un colp de puny damunt de la taula. Quasi aforismes'. Així és com a mi m'agradaria escriure, però no puc evitar que em surtin frases llargues, amb nombroses oracions subordinades, incisos entre parèntesis i altres galindaines que només serveixen perquè el lector es perdi pel camí. Talment com parlo: ja sabeu que m'empatollo amb aclariments, amb aclariments d'aclariments i arribo a un punt on perdo el fil."
En la línia de perseverar en l'alta freqüència de producció de relats, acabaré incloent-ne un que em va inspirar el dinar d'ahir divendres, amb unes amigues, en un restaurant on no havia estat mai. Tinc un altre tema en cartera, sobre com millorar el rendiment econòmic del Dia de la Constitució i el de la Puríssima, sense renunciar a cap d'ambdues festivitats, però ja seria massa...
Segon plat: on va la guarnició?
A "Las ratas", segona història de les sis de la pel·lícula argentina "Relatos salvajes" (Damián Szifron, 2014), un malànima s'atura en un restaurant de carretera, demana "unas papas fritas a caballo" i la cambrera, temps enrere greument perjudicada per l'individu, decideix enverinar-lo amb mata-rates. En realitat, l'únic que m'interessava d'aquesta història era informar-vos que "unas papas fritas a caballo" són un parell d'ous ferrats sobre un llit de patates fregides. Es comprèn que els ous serien de mal menjar sobre una base tan irregular i, de fet, a la pel·lícula es veu clarament que només és una forma de presentació, i ho serveixen amb un segon plat, net, perquè el client hi aboqui els ous ferrats i se'ls pugui menjar tranquil·lament mentre pica patates de l'altre plat.
Crec que fou la primera vegada que vaig veure que en un plat guarnit, posem que sigui un bistec amb patates, primer estenien les patates i al damunt el bistec, en lloc de posar una cosa al costat de l'altra, i des de llavors no he parat d'observar com, cada cop més, aquesta disposició guanya adeptes entre els nostres restaurants, amb l'agreujant que aquí no et porten un plat auxiliar per separar el bistec de les patates. Sortosament, al lloc on vaig a dinar, descrit en el relat "El restaurant 'Mena Rojas'" (17/05/2025), segueixen els usos tradicionals. Per cert, com que de bon principi els vaig demanar si em podien posar verdura en lloc de patates fregides, de guarnició sempre tinc verdures variades a la planxa: normalment, fines llesques d'albergínia, carbassó o ceba, amb pebrot, xampinyons i, si els ha sobrat de l'esmorzar de mig matí, faves sofregides.
Parlant de faves i de l'esmorzar valencià de mig matí, i en referència a la nanoocurrència "En diuen 'esmorzar popular'", del relat "Vint nanoocurrències sobre FAVA" (02/10/2025) i al comentari "Faves i pèsols" de SrGarcia, que em penso que va entendre que l'entrepà era exclusivament de faves, afegiré que en diuen "Blanc i Negre" i que du llonganissa, botifarra i faves: tota una benedicció per al colesterol.
Aquest relat doble va ser enviat, per a la seva publicació, diumenge 7 de desembre.
Dues respostes: a SrGarcia i Llpages.
Tots dos teniu raó en les coses que dieu a propòsit del meu relat "Inescrutables però escrotables" (03/12/2025). Començant per les que no tenen a veure amb la salut, a SrGarcia li agraeixo que sigui crític amb la qualitat literària dels meus relats: ve a dir que, si escrivís més ficció i menys reflexions i relats autobiogràfics, i ho fes més espaiadament, com ell, guanyaria en qualitat. T'he de donar la raó, però hi ha un problema: la principal prioritat, quan escric, no és la qualitat sinó estar permanentment ocupat. RC és bàsicament per a mi una teràpia ocupacional; recordo haver-ho deixat caure més d'una vegada en els meus relats. Fa uns tres anys, quan vaig descobrir el Fòrum i vaig començar a concursar en alguns reptes, creia haver trobat la solució, però no vaig trigar a adonar-me que la majoria de convocants hi participaven amb força més parsimònia, i els espais de temps entre convocatòria i convocatòria els vaig acabar emplenant amb relats extra a la meva pàgina.
Per cert, sóc poc amic de donar consells però faré una excepció. Darrerament, SrGarcia, has fet tímides incursions en els reptes del Fòrum, amb notables resultats: has guanyat el RepteClàssic DCCCXV (tema: Cançó durant la tempesta) i el NanoRepte 1120 (tema: L'hort de tardor). Per què no et prodigues més en el Fòrum? Estic segur que, lluny de restar-te temps i concentració per als relats de la teva pàgina, que tenen vocació de posteritat, et servirien de relaxació i també de banc de proves.
Pel que fa a airejar les meves malalties, m'hauria pogut estendre més, explicant complicacions i seqüeles, però llavors l'humor negríssim s'hauria aproximat massa a la desesperació. De tota manera, "Inescrutables però escrotables" és fruit d'un rampell: si en arribar de l'hospital m'hagués contingut i hagués esperat a l'endemà, segurament no l'hauria escrit. De tota manera, de morir-se ningú no se n'escapa: és allò de "tots el homes són mortals, jo sóc Sòcrates o sigui que sóc mortal".
Si que us puc assegurar que, si sovint faig confessions íntimes, més patètiques que divertides, no és tant per exhibicionisme com per tractar de conjurar-les o, com diu Llpages, perquè compartir aquestes misèries fa que agafi forces per superar-les, si més no per suportar-les. Verbalitzar allò que et consumeix per dintre, sobretot quan són sentiments de culpa, ajuda a alliberar-te'n ni que sigui parcialment: agenollat en el confessionari d'una església o ajagut al divan de la consulta del psicoanalista. I quan no tens ningú a qui amollar-li la càrrega, com és el meu cas, penjar-ho en un lloc com RC, confiant que algú ho llegirà, pot ser una solució.
Si aneu als primers relats de la meva pàgina, en el que fa deu, "Aquella vella cassola" (10/08/2017), potser hi trobareu la raó de ser d'altres posteriors, més enllà de "'Sic transit gloria mundi'" (01/11/2017) i "'Vanitas vanitatum et omnia vanitas'" (15/11/2017) que en són la continuació. Això sí, us haureu d'armar de paciència perquè, en tornar a llegir-los m'ha sorprès veure que fa vuit anys escrivia tal com rajava, amb unes frases llarguíssimes difícils de seguir. I crec que una mica he millorat: si més no, he après a tallar molts incisos i oracions subordinades, convertint-los en frases autònomes.
En el relat "Varietat és riquesa... fins a cert punt" (19/04/2019) parlo del tema, però aquesta vegada us estalviaré el viacrucis de llegir tot el relat i reproduiré aquí el fragment que en parla, fent referència a la novel·la del valencià Urbà Lozano "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", títol que també ho és d'un poema de Cesare Pavese publicat pòstumament: "I una altra cosa és tota una declaració de principis que fa cap a la meitat del segon paràgraf del capítol 35, en la línia del que deia Josep Pla sempre que podia: 'He mirat per damunt damunt les primeres pàgines, on hi ha els contes. N'he reconegut la prosa contundent, potser aspre en alguns passatges; les oracions curtes i l'ús sistemàtic de les pauses. Subjecte, verb, predicat. Punt i seguit. El punt allibera. El punt et permet començar de nou, exempt dels compromisos contrets amb cada mot anterior. Més encara si, com Pavese, hom té la destresa d'encastar enmig sentències que esdevenen un colp de puny damunt de la taula. Quasi aforismes'. Així és com a mi m'agradaria escriure, però no puc evitar que em surtin frases llargues, amb nombroses oracions subordinades, incisos entre parèntesis i altres galindaines que només serveixen perquè el lector es perdi pel camí. Talment com parlo: ja sabeu que m'empatollo amb aclariments, amb aclariments d'aclariments i arribo a un punt on perdo el fil."
En la línia de perseverar en l'alta freqüència de producció de relats, acabaré incloent-ne un que em va inspirar el dinar d'ahir divendres, amb unes amigues, en un restaurant on no havia estat mai. Tinc un altre tema en cartera, sobre com millorar el rendiment econòmic del Dia de la Constitució i el de la Puríssima, sense renunciar a cap d'ambdues festivitats, però ja seria massa...
Segon plat: on va la guarnició?
A "Las ratas", segona història de les sis de la pel·lícula argentina "Relatos salvajes" (Damián Szifron, 2014), un malànima s'atura en un restaurant de carretera, demana "unas papas fritas a caballo" i la cambrera, temps enrere greument perjudicada per l'individu, decideix enverinar-lo amb mata-rates. En realitat, l'únic que m'interessava d'aquesta història era informar-vos que "unas papas fritas a caballo" són un parell d'ous ferrats sobre un llit de patates fregides. Es comprèn que els ous serien de mal menjar sobre una base tan irregular i, de fet, a la pel·lícula es veu clarament que només és una forma de presentació, i ho serveixen amb un segon plat, net, perquè el client hi aboqui els ous ferrats i se'ls pugui menjar tranquil·lament mentre pica patates de l'altre plat.
Crec que fou la primera vegada que vaig veure que en un plat guarnit, posem que sigui un bistec amb patates, primer estenien les patates i al damunt el bistec, en lloc de posar una cosa al costat de l'altra, i des de llavors no he parat d'observar com, cada cop més, aquesta disposició guanya adeptes entre els nostres restaurants, amb l'agreujant que aquí no et porten un plat auxiliar per separar el bistec de les patates. Sortosament, al lloc on vaig a dinar, descrit en el relat "El restaurant 'Mena Rojas'" (17/05/2025), segueixen els usos tradicionals. Per cert, com que de bon principi els vaig demanar si em podien posar verdura en lloc de patates fregides, de guarnició sempre tinc verdures variades a la planxa: normalment, fines llesques d'albergínia, carbassó o ceba, amb pebrot, xampinyons i, si els ha sobrat de l'esmorzar de mig matí, faves sofregides.
Parlant de faves i de l'esmorzar valencià de mig matí, i en referència a la nanoocurrència "En diuen 'esmorzar popular'", del relat "Vint nanoocurrències sobre FAVA" (02/10/2025) i al comentari "Faves i pèsols" de SrGarcia, que em penso que va entendre que l'entrepà era exclusivament de faves, afegiré que en diuen "Blanc i Negre" i que du llonganissa, botifarra i faves: tota una benedicció per al colesterol.
Aquest relat doble va ser enviat, per a la seva publicació, diumenge 7 de desembre.
Comentaris
-
Poesia i faves[Ofensiu]SrGarcia | 13-12-2025
Cadascú té els seus interessos i motivacions. Si poses la "teràpia ocupacional" per damunt de la literatura, fas bé de fer el que fas. Una bona manera d'escriure és fer comentaris als relats aliens. De totes maneres, jo soc incapaç de veure RC com un confessionari.
Sobre els reptes: en volia pujar un al repte "Llatinades", però me'n vaig estar per l'obligació d'escriure una determinada frase. Els reptes se'ls pot fer cadascú, per exemple: feia molt temps que m'anava pel cap escriure un relat explicant el contingut d'un llibre inventat d'un autor inventat. Ho he fet al relat "Els expulsats".
Sobre la teva manera d'escriure: tens tendència a fer subordinades, no només en les frases, també a les idees. Aquest relat n'és un exemple. El matemàtics tenien fama d'anar directe al gra, però tu tens una excessiva tendència a la divagació. Parlar de C. Pavese i d'entrepans de faves al mateix relat, potser és excessiu.
-
Escriu i...[Ofensiu]llpages | 13-12-2025
fes el que vulguis, una variant de la frase de Sant Agustí. Dit això, el problema subjacent és una soledat crònica, i potser esforçar-se en capgirar la situació seria una bona iniciativa. Se m'acut un club de lectura on discutir de llibres, o un taller d'escriptura, on trobaràs d'altres lletraferits que faran més suportable l'existència. No sóc ningú per donar consells, però tens el cap molt ben estructurat i seria una llàstima no aprofitar-ho mentre el cos aguanti. Una abraçada.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre L'HIVERN / LA MITJA TARONJA. [text no creat amb IA]
- Polisèmia de "bon any". [text no creat amb IA]
- Memento mori. [text no creat amb IA]
- Tres impacients. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre ADEU, 2025, I/O HOLA, 2026! [text no creat amb IA]
- Excentricitats. [text no creat amb IA]
- La zona de confort. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre NEOLOGISMES. [text no creat amb IA]
- Experiència completa de la mort (ECM). [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]
- Dos i dues. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre LLATINADES. [text no creat amb IA]
- En alemany o en anglès? [text no creat amb IA]
- Inescrutables però escrotables. [text no creat amb IA]
- Havien begut oli. [text no creat amb IA]